Entrevista amb Amina Mama

___________________________________________________

Amina Mama:
"Les fonts històriques ens diuen que fins i tot les dones blanques han mirat cap a Àfrica per trobar alternatives a la seva subordinació".

Entrevista realitzada per Elaine Salo
Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

Amina Mama va néixer l'any 1958 a Nigèria, i és una acadèmica feminista molt reconeguda en el continent africà, especialment des de la publicació de la seva obra més coneguda: Beyond the Masks: Race, Gender and Subjectivity (Routledge 1995). De 1999 al 2002 fou directora del African Gender Institute de la Universitat de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). L'any 2002 va fundar la revista Feminist Africa www.feministafrica.org

Elaine Salo: Parla'ns del teu recorregut dins del feminisme i del moment a la teva vida quan conscientment et vas identificar amb el feminisme africà.

Amina Mama: Quan era joveneta, com molta gent, no tenia consciència política ni vaig créixer identificant-me com a "feminista" o "africana". No obstant això, sabia que no em comportava de la manera que s'esperava per a una noia provinent d'un dels estats del nord de Nigèria. Vaig estudiar molt dur, i era molt més enèrgica i segura de mi mateixa que molts dels meus companys i companyes. També tenia unes ambicions diferents, degut al tipus de família on vaig créixer. Molts membres d'ambdues parts de la meva família tenien estudis elevats, i tots creien que l'educació és un aspecte crucial per avançar i també per la construcció nacional. Del canto nigerià, molts dels meus oncles estaven implicats en l'establiment d'estructures educatives postcolonials als anys cinquanta i seixanta. Molt d'això va estar motivat per l'enorme optimisme que acompanyà les independències.
La meva mare era professora. Jo l'acompanyava des de ben petita, el que significava que sempre era la més jove de la classe. Potser perquè sempre intentava que no es notés, acabava sent la primera en acabar, un fet poc habitual per una nena petita. Una conseqüència fou que sovint no estava en sincronia amb els meus companys, especialment amb les nenes. En l'adolescència, estaven interessades per la roba, els pentinats i el maquillatge, coses que a mi no m'interessaven gens.
Quan moltes d'elles van deixar la secundària per casar-se amb marits "com cal", la meva família em va animar a que continues els estudis. Vaig anar a la universitat, i després vaig continuar fent, ja que no m'entrava al cap l'idea de quedar-me a casa: el món era massa emocionant! La meva família em va ajudar i no es va començar a preocupar fins molt després, quan era massa tard i ja tenia les idees formades. Sovint m'han titllat de feminista. Sempre cito a la Rebecca Mae West: allà on sigui que faig alguna cosa que em diferencia d'un moble, la gent em diu feminista".
Naturalment, em va costar entendre què volia dir aquesta frase, i la resta ja és història. Hem hagut de lluitar pel nostre propi significant per mantenir-nos vives, de la mateixa manera que les dones de l'Europa Occidental i de Nord-amèrica han assumit i encaixat amb les seves realitats. A vegades el terme s'ha apropiat per interessos antidemocràtics. El debat sobre l'imperialisme feminista fou la nostra resposta a això. En altres ocasions, els règims africans han intentat fer coses divertides amb les polítiques de gènere i la tergiversació del feminisme, i les nostres societats no sempre han estat clares sobre el significant de "feminisme" i la seva presència perpètua en les nostres societats.
Mai m'he sentit ofesa si em qualifiquen de feminista, sinó més aviat humil i intimidada per la responsabilitat que recau sobre meu. El feminisme continua sent un terme positiu, basat en el moviment, i m'alegro que se m'identifiqui amb ell. Indica un rebuig de l'opressió, un objectiu per la lluita de l'alliberació de les dones de tota forma d'opressió, interna, externa, psicològica i emocional, socioeconòmica, política i filosòfica. M'agrada el terme perquè m'identifica amb una comunitat de dones radicals i segures d'elles mateixes, moltes de les quals admiro, com a persones i pel que han contribuït a desenvolupar.
Aquests referents són dones africanes, asiàtiques, llatinoamericanes, de l'Orient Mitjà, d'Europa i de Nord-amèrica, de tots colors i tendències, del passat i del present. Entre les meves preferides hi ha l'egípcia Huda Sharaawi, dels anys vint, que organitzà l'ocupació del Parlament egipci; les sufragistes pacifistes i les que defensaren el seu dret al vot a l'Anglaterra de la mateixa època; les primeres heroïnes africanes-americanes com Sojourner Truth, i les que van lluitar per la llibertat a tot el continent africà. Properes a casa hi ha les dones que em recorden a les meves pròpies tietes, com Adeline Casely-Hayford, Funmilayo Ransome-Kuti i Gambo Sawaba, sense oblidar-me de les meves amigues i companyes de viatge del present.

Elaine: Hi ha molts debats sobre si el feminisme existeix a Àfrica. Patricia McFadden i Gwendolyn Mikell són dues pensadores claus que han escrit sobre el feminisme africà, tot i que les seves descripcions difereixen substancialment. Mentre que McFadden sosté que les jerarquies de gènere han existit a les societats africanes i que les desigualtats de poder subseqüents es van exacerbar pel colonialisme, Mikell afirma que la desigualtat de gènere contemporània és abans que res el resultat de la "colonització traumàtica per part d'Occident". Ens diu que les africanes estaven integrades en les estructures precolonials i que les desigualtats actuals són només el resultat desgraciat del colonialisme. Quina opinió et mereixen aquestes dues perspectives?

Amina: Aquestes dues dones mantenen diferents comprensions del feminisme africà. Aquestes diferències es basen, en part, en els seus posicionaments cap a Àfrica. Patricia McFadden és una activista autodenominada "feminista africana" amb molts anys d'experiència en l'activisme polític. Com moltes de nosaltres, quan empra el terme "feminisme" es refereix a la pràctica política que emana d'una anàlisi molt convincent de les condicions socials, econòmiques i polítiques que afecten a les africanes. És una persona valenta i directa que no li afecta el què diran.
Gwendolyn Mikell, per la seva banda, viu a Washington DC, tot i que ha fet recerques i ha viatjat per Àfrica, i ha treballat i entrevistat a dones africanes, en principi segons el seu criteri. Ha fet un treball a nivell internacional com a acadèmica, però la seva definició del feminisme africà és diferent de la que fa McFadden. Per a Mikell, es basa en una generalització deductiva i en l'observació. Per tant, descriu el feminisme africà com el veu des de fora, des d'un distanciament físic i analític i no des d'una perspectiva d'algú compromès amb l'activisme feminista al continent africà.
La seva definició és més molesta, especialment quan diu que el feminisme africà és "clarament heterosexual i pro-natal" i preocupat amb el que ella qualifica com a "les polítiques de supervivència". Això em sembla una definició molt conservadora. Potser ens diu alguna cosa dels índexs de fertilitat i pobresa, però no s'enfronta al status quo, ni descriu les maneres en que els patriarcats contemporanis a l'Àfrica limiten les dones i les impedeixen realitzar el seu potencial més enllà dels seus rols tradicionals com a treballadores, mullers i mares.
És una utilització del terme "feminisme" que eludeix totes les altres aspiracions que tan tu com jo sabem que tenen les africanes, com si per ser africana oblidéssim tot allò que les altres lluites feministes volen (respecte, dignitat, igualtat, una vida lliure de violència i por...). Em sembla obvi que les africanes tenim aspiracions que van més enllà d'assegurar-nos la nostra supervivència: desigs polítics, econòmics, socials, intel.lectuals, professionals i fins i tot personals per al canvi.
És cert que moltes africanes estan immenses en les feines quotidianes d'assegurar-se la supervivència, tant la seva com la de les seves famílies i comunitats, però això és merament un símptoma global del poder patriarcal, i de totes les injustícies socials, polítiques i econòmiques que pateixen les dones, i els africans en general.

Elaine: Creus que el "womanism" té alguna importància per a les feministes africanes?

Amina: Crec que el terme el va inventar una altra dona americana negra, Alice Walker, com una resposta al feminisme dominat per les blanques. Als Estats Units, la dominació blanca és el factor més visible de les dones negres com Walker. És comprensible, fins a cert punt, que l'objectiu principal de les dones negres que viuen a Occident sigui combatre el racisme, i que sentin la necessitat de distanciar-se de tot allò que sembli blanc. En contextos dominats pels blancs, el feminisme sembla blanc.
Tot i això, les fonts històriques ens diuen que fins i tot les dones blanques han mirat sempre cap a Àfrica per trobar alternatives a la seva subordinació, des dels dies dels primers antropòlegs. Fixem-nos com els anglesos enviaven a antropòlegs com Sylvia Leith Ross i Judith Van Alle per intentar trobar sentit a la lluita de les dones durant els anys vint! Així que sempre hem format part d'una concepció primera del denominat "feminisme occidental", tot i que no sempre ens ho han reconegut.
Més important, les dones africanes sempre han definit i gestionat les seves lluites. El feminisme africà data de molt lluny en el nostre passat col.lectiu, tot i que molta de la seva història encara s'ha de conèixer i explicar. He mencionat Egipte per la Unió Feminista Egípcia i les seves accions que es van portar a terme a l'època contra el monopoli masculí del poder polític. No tinc cap problema amb el womanism, però canviant la terminologia no es resol el problema de la dominació global.
He escollit quedar-me amb el terme original, i insisteixo que la meva realitat modela l'aplicació que en faig. Les paraules sempre poden ser apropiades, per exemple no hi ha només "womanism", també trobem l'"estiwanisme" de l'Omolara Ogundipe-Leslie i el "motherism" de la Catherine Achonulu... Però això no fuig del problema principal: la dominació masculina blanca de la política global i el relatiu poder de definir de les dones blanques occidentals.
Hem de definir els nostres termes. Per dir-ho clarament, el feminisme blanc mai ha estat prou fort per ser l"enemic" en la manera en que podem considerar el capitalisme global com enemic. Les constants diatribes contra les "feministes blanques" no té la mateixa rellevància estratègica que podria haver tingut fa vint anys, quan vam vincular el feminisme a l'anàlisi antiracista.
Des de llavors, moltes occidentals no només han escoltat les crítiques que hem fet les africanes i les denominades feministes del Tercer Món, també han reconsiderat els seus primers paradigmes simplistes i han aportat teories més complexes. El feminisme postcolonial deu molt a les pensadores africanes, asiàtiques i llatinoamericanes.
Les feministes occidentals estan d'acord amb molt del que hem dit sobre les diverses dones oprimides de diverses maneres, i de la importància de la classe, la raça i la cultura per a establir relacions de gènere. Havent guanyat la batalla, per què volem abandonar la lluita, deixant el territori semàntic als altres i trobant per nosaltres mateixes una nova paraula?

Elaine: En el context africà encara és útil la distinció entre "moviments de dones" i "feminisme"?

Amina: Sí, encara ho és perquè hem de poder identificar els moviments de dones reaccionaris. La raó per fer-ho és que l'experiència africana inclou tota forma de mobilització femenina, no tota aquella que ens agrada o escollim. La història recent ha demostrat clarament que, a l'Àfrica, fins i tot els règims més antidemocràtics no han dubtat en mobilitzar a les dones. En efecte, molts d'ells fan esforços notables per mobilitzar a les dones al seu favor.
Les dones van ballar pels carrers quan Mobutu Seseko festejà a les dones en els seus papers tradicionals de mullers i mares al ex Zaire (República Democràtica del Congo). Les dones dels militars nigerians han patrocinat massivament a les dones per a que donin suport a les dictadures corruptes dels seus marits. Aquests són exemples de dones mobilitzades o que han pres els carrers pel seu compte per donar suport als objectius que ningú descriuria com a feministes.
Així que poden haver moviments de dones que no són autònoms i que no tenen com a objectiu resoldre la injustícia de gènere o transformar les relacions opressives. En aquest sentit, és útil tenir clara la idea de què significa la política de gènere orientada a l'alliberament de les dones.
Les polítiques de gènere centrades en les dones han d'ajudar a la transformació en tres nivells: el de la nostra subjectivitat, el de la nostra vida personal i en les relacions i, en tercer lloc, a nivell de la economia política. L'alliberament de les dones requereix que superem la injustícia de gènere en tots els àmbits, des del nivell micropolític al macropolític, i sense oblidar-nos o ometre cap nivell de la lluita.

Elaine: Són necessàries les aliances amb els homes per obtenir justícia de gènere?

Amina: Necessitem formar aliances, però aquestes no necessiten ser estratègiques. Si volem una lluita multilateral que tingui èxit, hem d'estar preparades per a establir aliances tan localment com en l'àmbit internacional. Hi ha moltes vegades on les dones han posat el seu pes darrera de lluites més àmplies, tan localment com internacionalment.
Molt sovint ha estat la manera correcta de fer-ho, però amb perspectiva hem vist que aquestes lluites han contribuït al gènere i al poder d'una manera que no ha transformat les relacions tal i com esperàvem. Així que necessitem discernir més sobre les aliances que establim.

Elaine: Creus que l'exploració de la subjectivitat de gènere en el context africà és un projecte feminista global?

Amina: Fins i tot els nostres politòlegs més radicals han fracassat quan han intentat enfocar el repte intel.lectual i polític que provoca la natura problemàtica de la identitat de gènere. La teoria feminista postcolonial té molta feina en ensenyar als nostres "caps pensants" de l'anàlisi polític contemporani. El fenomen complicat i agrupat sota l'etiqueta de "polítiques identitàries", per exemple, no ha estat adequadament teoritzat, i ignora tota la teoria feminista sobre la natura de gènere de la identitat.
Tot i que està clar des dels dies de Freud que tota identitat té un gènere, tan si parlem de la identitat a nivell individual, com socialment o política. La teoria feminista també té molt per contribuir a la nostra comprensió de la política general. Ens alerta de les manifestacions parcials i limitades de la individualitat, la sociabilitat i la política en les societats patriarcals. Ens permet interrogar-nos sobre qüestions interessants, com per exemple si existeix un vincle entre la dominació masculina de la vida social i política i la prevalença de la guerra i el militarisme.
Podem extreure un bon exemple del cas de Somàlia, on les faccions en lluita es maten basats en les identitats de clan. Degut a que aquests clans són exogàmics, les dones no tenen una identitat clànica de la mateixa manera. Els seus lligams amb germans, marits, fills i pares s'estenen a través dels clans. Les identitats de gènere de les dones somalís transcendeixen els clans i, per tant, estan menys disposades a lluitar i matar basant-se en el clan.
Per això les dones somalís rebutjen als homes que han estat lluitant i matant-se entre ells. Estan cansades de pagar el preu del conflicte masculí. Passa el mateix a Ruanda, ja que era molt comú que els homes hutus es casessin amb dones tutsis. Durant el genocidi hutu, sovint els homes van matar a les pròpies dones perquè eren tutsis, encara que aquestes haguessin tingut fills de pares hutus... L'anàlisi sobre com les identitats de gènere poden mitigar o consolidar les identitats ètniques seria molt instructiva.

Elaine: El desenvolupament recent a les ciències socials suggereix que el poder analític del concepte de gènere ha decaigut en el context africà. Per exemple, les fundadores de la revista virtual Jenda sostenen que el gènere és una construcció occidental externa a la realitat africana i que el gènere no té molta importància per comprendre la realitat africana. En una altra ocasió, unes jornades als Estats Units apuntaven que, a l'Àfrica, hem d'anar "més enllà del gènere". Quina resposta et mereixen aquests postulats?

Amina: És completament vergonyós suggerir que "ja hem fet això del gènere i ara hem de superar-lo". Si aquesta gent parla d'anar més enllà del gènere, és per què creuen que als Estats Units la lluita de gènere ha finalitzat? Tenint en compte tota l'evidència empírica que demostra que les dones nord-americanes no són iguals als homes, em sembla que es tracta de retòrica precipitada que va més enllà de la realitat. Potser és una cosa característica dels americans, que produeixen munts i munts de retòrica i que acaben per perdre el sentit de la realitat... Potser les lluites de gènere ja no tenen cap importància a Califòrnia (tot i que això no encaixa amb les meves observacions sobre la vida americana), però si així fos, les societats africanes estan tan clarament demarcades per les divisions de gènere que seria estratègicament suïcida negar-ho i pretendre que el gènere no existeix. O encara pitjor, que les lluites de gènere són una cosa del passat.

Elaine: A Sud-àfrica hem vist una tendència preocupants en contra del intel.lectualisme entre algunes activistes, en part com a resposta al fet que sovint són les dones privilegiades, ja siguin blanques o negres, de classe mitja, les que encara dominen les representacions i les anàlisi de les lluites de gènere en aquell país. Com hem de tractar aquesta qüestió?

Amina: Com a dones no ens hem de privar a nosaltres mateixes de les eines intel.lectuals que ens poden ajudar a obtenir la justícia de gènere. L'àmbit intel.lectual ha estat utilitzat per reprimir-nos. No podem ignorar la importància del treball intel.lectual, especialment en aquest segle XXI on el coneixement i la informació defineixen el poder més que mai. És per això que posem molt d'èmfasi en el nostre African Gender Institute, on les dones es comprometen amb la teoria i l'anàlisi des d'una perspectiva militant, i que desenvolupen estratègicament eines útils que s'assegurin que es fa un bon ús de la tecnologia de la informació, la recerca i les capacitats de comunicar, ensenyar, formar i escriure. No crec que aquest objectiu de coneixement, o de treballar a la universitat, sigui un signe no africà o no feminista. Tot el contrari, són àmbits que hem d'incorporar en les nostres preocupacions, transformar-los en espais que serveixin pels nostres interessos col.lectius en lloc de deixar-los que continuïn perpetrant violència teòrica i pràctica contra les dones.

______________________________
Publicat en anglès a Agenda, African Feminisms I, no.50 (2001), pp. 58-63.
http://www.agenda.org.za


Dones+Àfriques Centre de Documentació Virtual Articles i entrevistes
<< índex (tornar) . ___________________________________________________ Amina Mama: "Les fonts històriques ens diuen que fins i tot les dones blanques han mirat cap a Àfrica per trobar alternatives a la seva subordinació". Entrevista realitzada per Elaine Salo Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual Amina Mama va néixer l'any 1958 a Nigèria, i és una acadèmica feminista molt reconeguda en el continent africà, especialment des de la publicació de la seva obra més coneguda: Beyond the Masks: Race, Gender and Subjectivity (Routledge 1995). De 1999 al 2002 fou directora del African Gender Institute de la Universitat de Ciutat del Cap (Sud-àfrica). L'any 2002 va fundar la revista Feminist Africa www.feministafrica.org Elaine Salo: Parla'ns del teu recorregut dins del feminisme i del moment a la teva vida quan conscientment et vas identificar amb el feminisme africà. Amina Mama: Quan era joveneta, com molta gent, no tenia consciència política ni vaig créixer identificant-me com a "feminista" o "africana". No obstant això, sabia que no em comportava de la manera que s'esperava per a una noia provinent d'un dels estats del nord de Nigèria. Vaig estudiar molt dur, i era molt més enèrgica i segura de mi mateixa que molts dels meus companys i companyes. També tenia unes ambicions diferents, degut al tipus de família on vaig créixer. Molts membres d'ambdues parts de la meva família tenien estudis elevats, i tots creien que l'educació és un aspecte crucial per avançar i també per la construcció nacional. Del canto nigerià, molts dels meus oncles estaven implicats en l'establiment d'estructures educatives postcolonials als anys cinquanta i seixanta. Molt d'això va estar motivat per l'enorme optimisme que acompanyà les independències. La meva mare era professora. Jo l'acompanyava des de ben petita, el que significava que sempre era la més jove de la classe. Potser perquè sempre intentava que no es notés, acabava sent la primera en acabar, un fet poc habitual per una nena petita. Una conseqüència fou que sovint no estava en sincronia amb els meus companys, especialment amb les nenes. En l'adolescència, estaven interessades per la roba, els pentinats i el maquillatge, coses que a mi no m'interessaven gens. Quan moltes d'elles van deixar la secundària per casar-se amb marits "com cal", la meva família em va animar a que continues els estudis. Vaig anar a la universitat, i després vaig continuar fent, ja que no m'entrava al cap l'idea de quedar-me a casa: el món era massa emocionant! La meva família em va ajudar i no es va començar a preocupar fins molt després, quan era massa tard i ja tenia les idees formades. Sovint m'han titllat de feminista. Sempre cito a la Rebecca Mae West: allà on sigui que faig alguna cosa que em diferencia d'un moble, la gent em diu feminista". Naturalment, em va costar entendre què volia dir aquesta frase, i la resta ja és història. Hem hagut de lluitar pel nostre propi significant per mantenir-nos vives, de la mateixa manera que les dones de l'Europa Occidental i de Nord-amèrica han assumit i encaixat amb les seves realitats. A vegades el terme s'ha apropiat per interessos antidemocràtics. El debat sobre l'imperialisme feminista fou la nostra resposta a això. En altres ocasions, els règims africans han intentat fer coses divertides amb les polítiques de gènere i la tergiversació del feminisme, i les nostres societats no sempre han estat clares sobre el significant de "feminisme" i la seva presència perpètua en les nostres societats. Mai m'he sentit ofesa si em qualifiquen de feminista, sinó més aviat humil i intimidada per la responsabilitat que recau sobre meu. El feminisme continua sent un terme positiu, basat en el moviment, i m'alegro que se m'identifiqui amb ell. Indica un rebuig de l'opressió, un objectiu per la lluita de l'alliberació de les dones de tota forma d'opressió, interna, externa, psicològica i emocional, socioeconòmica, política i filosòfica. M'agrada el terme perquè m'identifica amb una comunitat de dones radicals i segures d'elles mateixes, moltes de les quals admiro, com a persones i pel que han contribuït a desenvolupar. Aquests referents són dones africanes, asiàtiques, llatinoamericanes, de l'Orient Mitjà, d'Europa i de Nord-amèrica, de tots colors i tendències, del passat i del present. Entre les meves preferides hi ha l'egípcia Huda Sharaawi, dels anys vint, que organitzà l'ocupació del Parlament egipci; les sufragistes pacifistes i les que defensaren el seu dret al vot a l'Anglaterra de la mateixa època; les primeres heroïnes africanes-americanes com Sojourner Truth, i les que van lluitar per la llibertat a tot el continent africà. Properes a casa hi ha les dones que em recorden a les meves pròpies tietes, com Adeline Casely-Hayford, Funmilayo Ransome-Kuti i Gambo Sawaba, sense oblidar-me de les meves amigues i companyes de viatge del present. Elaine: Hi ha molts debats sobre si el feminisme existeix a Àfrica. Patricia McFadden i Gwendolyn Mikell són dues pensadores claus que han escrit sobre el feminisme africà, tot i que les seves descripcions difereixen substancialment. Mentre que McFadden sosté que les jerarquies de gènere han existit a les societats africanes i que les desigualtats de poder subseqüents es van exacerbar pel colonialisme, Mikell afirma que la desigualtat de gènere contemporània és abans que res el resultat de la "colonització traumàtica per part d'Occident". Ens diu que les africanes estaven integrades en les estructures precolonials i que les desigualtats actuals són només el resultat desgraciat del colonialisme. Quina opinió et mereixen aquestes dues perspectives? Amina: Aquestes dues dones mantenen diferents comprensions del feminisme africà. Aquestes diferències es basen, en part, en els seus posicionaments cap a Àfrica. Patricia McFadden és una activista autodenominada "feminista africana" amb molts anys d'experiència en l'activisme polític. Com moltes de nosaltres, quan empra el terme "feminisme" es refereix a la pràctica política que emana d'una anàlisi molt convincent de les condicions socials, econòmiques i polítiques que afecten a les africanes. És una persona valenta i directa que no li afecta el què diran. Gwendolyn Mikell, per la seva banda, viu a Washington DC, tot i que ha fet recerques i ha viatjat per Àfrica, i ha treballat i entrevistat a dones africanes, en principi segons el seu criteri. Ha fet un treball a nivell internacional com a acadèmica, però la seva definició del feminisme africà és diferent de la que fa McFadden. Per a Mikell, es basa en una generalització deductiva i en l'observació. Per tant, descriu el feminisme africà com el veu des de fora, des d'un distanciament físic i analític i no des d'una perspectiva d'algú compromès amb l'activisme feminista al continent africà. La seva definició és més molesta, especialment quan diu que el feminisme africà és "clarament heterosexual i pro-natal" i preocupat amb el que ella qualifica com a "les polítiques de supervivència". Això em sembla una definició molt conservadora. Potser ens diu alguna cosa dels índexs de fertilitat i pobresa, però no s'enfronta al status quo, ni descriu les maneres en que els patriarcats contemporanis a l'Àfrica limiten les dones i les impedeixen realitzar el seu potencial més enllà dels seus rols tradicionals com a treballadores, mullers i mares. És una utilització del terme "feminisme" que eludeix totes les altres aspiracions que tan tu com jo sabem que tenen les africanes, com si per ser africana oblidéssim tot allò que les altres lluites feministes volen (respecte, dignitat, igualtat, una vida lliure de violència i por...). Em sembla obvi que les africanes tenim aspiracions que van més enllà d'assegurar-nos la nostra supervivència: desigs polítics, econòmics, socials, intel.lectuals, professionals i fins i tot personals per al canvi. És cert que moltes africanes estan immenses en les feines quotidianes d'assegurar-se la supervivència, tant la seva com la de les seves famílies i comunitats, però això és merament un símptoma global del poder patriarcal, i de totes les injustícies socials, polítiques i econòmiques que pateixen les dones, i els africans en general. Elaine: Creus que el "womanism" té alguna importància per a les feministes africanes? Amina: Crec que el terme el va inventar una altra dona americana negra, Alice Walker, com una resposta al feminisme dominat per les blanques. Als Estats Units, la dominació blanca és el factor més visible de les dones negres com Walker. És comprensible, fins a cert punt, que l'objectiu principal de les dones negres que viuen a Occident sigui combatre el racisme, i que sentin la necessitat de distanciar-se de tot allò que sembli blanc. En contextos dominats pels blancs, el feminisme sembla blanc. Tot i això, les fonts històriques ens diuen que fins i tot les dones blanques han mirat sempre cap a Àfrica per trobar alternatives a la seva subordinació, des dels dies dels primers antropòlegs. Fixem-nos com els anglesos enviaven a antropòlegs com Sylvia Leith Ross i Judith Van Alle per intentar trobar sentit a la lluita de les dones durant els anys vint! Així que sempre hem format part d'una concepció primera del denominat "feminisme occidental", tot i que no sempre ens ho han reconegut. Més important, les dones africanes sempre han definit i gestionat les seves lluites. El feminisme africà data de molt lluny en el nostre passat col.lectiu, tot i que molta de la seva història encara s'ha de conèixer i explicar. He mencionat Egipte per la Unió Feminista Egípcia i les seves accions que es van portar a terme a l'època contra el monopoli masculí del poder polític. No tinc cap problema amb el womanism, però canviant la terminologia no es resol el problema de la dominació global. He escollit quedar-me amb el terme original, i insisteixo que la meva realitat modela l'aplicació que en faig. Les paraules sempre poden ser apropiades, per exemple no hi ha només "womanism", també trobem l'"estiwanisme" de l'Omolara Ogundipe-Leslie i el "motherism" de la Catherine Achonulu... Però això no fuig del problema principal: la dominació masculina blanca de la política global i el relatiu poder de definir de les dones blanques occidentals. Hem de definir els nostres termes. Per dir-ho clarament, el feminisme blanc mai ha estat prou fort per ser l"enemic" en la manera en que podem considerar el capitalisme global com enemic. Les constants diatribes contra les "feministes blanques" no té la mateixa rellevància estratègica que podria haver tingut fa vint anys, quan vam vincular el feminisme a l'anàlisi antiracista. Des de llavors, moltes occidentals no només han escoltat les crítiques que hem fet les africanes i les denominades feministes del Tercer Món, també han reconsiderat els seus primers paradigmes simplistes i han aportat teories més complexes. El feminisme postcolonial deu molt a les pensadores africanes, asiàtiques i llatinoamericanes. Les feministes occidentals estan d'acord amb molt del que hem dit sobre les diverses dones oprimides de diverses maneres, i de la importància de la classe, la raça i la cultura per a establir relacions de gènere. Havent guanyat la batalla, per què volem abandonar la lluita, deixant el territori semàntic als altres i trobant per nosaltres mateixes una nova paraula? Elaine: En el context africà encara és útil la distinció entre "moviments de dones" i "feminisme"? Amina: Sí, encara ho és perquè hem de poder identificar els moviments de dones reaccionaris. La raó per fer-ho és que l'experiència africana inclou tota forma de mobilització femenina, no tota aquella que ens agrada o escollim. La història recent ha demostrat clarament que, a l'Àfrica, fins i tot els règims més antidemocràtics no han dubtat en mobilitzar a les dones. En efecte, molts d'ells fan esforços notables per mobilitzar a les dones al seu favor. Les dones van ballar pels carrers quan Mobutu Seseko festejà a les dones en els seus papers tradicionals de mullers i mares al ex Zaire (República Democràtica del Congo). Les dones dels militars nigerians han patrocinat massivament a les dones per a que donin suport a les dictadures corruptes dels seus marits. Aquests són exemples de dones mobilitzades o que han pres els carrers pel seu compte per donar suport als objectius que ningú descriuria com a feministes. Així que poden haver moviments de dones que no són autònoms i que no tenen com a objectiu resoldre la injustícia de gènere o transformar les relacions opressives. En aquest sentit, és útil tenir clara la idea de què significa la política de gènere orientada a l'alliberament de les dones. Les polítiques de gènere centrades en les dones han d'ajudar a la transformació en tres nivells: el de la nostra subjectivitat, el de la nostra vida personal i en les relacions i, en tercer lloc, a nivell de la economia política. L'alliberament de les dones requereix que superem la injustícia de gènere en tots els àmbits, des del nivell micropolític al macropolític, i sense oblidar-nos o ometre cap nivell de la lluita. Elaine: Són necessàries les aliances amb els homes per obtenir justícia de gènere? Amina: Necessitem formar aliances, però aquestes no necessiten ser estratègiques. Si volem una lluita multilateral que tingui èxit, hem d'estar preparades per a establir aliances tan localment com en l'àmbit internacional. Hi ha moltes vegades on les dones han posat el seu pes darrera de lluites més àmplies, tan localment com internacionalment. Molt sovint ha estat la manera correcta de fer-ho, però amb perspectiva hem vist que aquestes lluites han contribuït al gènere i al poder d'una manera que no ha transformat les relacions tal i com esperàvem. Així que necessitem discernir més sobre les aliances que establim. Elaine: Creus que l'exploració de la subjectivitat de gènere en el context africà és un projecte feminista global? Amina: Fins i tot els nostres politòlegs més radicals han fracassat quan han intentat enfocar el repte intel.lectual i polític que provoca la natura problemàtica de la identitat de gènere. La teoria feminista postcolonial té molta feina en ensenyar als nostres "caps pensants" de l'anàlisi polític contemporani. El fenomen complicat i agrupat sota l'etiqueta de "polítiques identitàries", per exemple, no ha estat adequadament teoritzat, i ignora tota la teoria feminista sobre la natura de gènere de la identitat. Tot i que està clar des dels dies de Freud que tota identitat té un gènere, tan si parlem de la identitat a nivell individual, com socialment o política. La teoria feminista també té molt per contribuir a la nostra comprensió de la política general. Ens alerta de les manifestacions parcials i limitades de la individualitat, la sociabilitat i la política en les societats patriarcals. Ens permet interrogar-nos sobre qüestions interessants, com per exemple si existeix un vincle entre la dominació masculina de la vida social i política i la prevalença de la guerra i el militarisme. Podem extreure un bon exemple del cas de Somàlia, on les faccions en lluita es maten basats en les identitats de clan. Degut a que aquests clans són exogàmics, les dones no tenen una identitat clànica de la mateixa manera. Els seus lligams amb germans, marits, fills i pares s'estenen a través dels clans. Les identitats de gènere de les dones somalís transcendeixen els clans i, per tant, estan menys disposades a lluitar i matar basant-se en el clan. Per això les dones somalís rebutjen als homes que han estat lluitant i matant-se entre ells. Estan cansades de pagar el preu del conflicte masculí. Passa el mateix a Ruanda, ja que era molt comú que els homes hutus es casessin amb dones tutsis. Durant el genocidi hutu, sovint els homes van matar a les pròpies dones perquè eren tutsis, encara que aquestes haguessin tingut fills de pares hutus... L'anàlisi sobre com les identitats de gènere poden mitigar o consolidar les identitats ètniques seria molt instructiva. Elaine: El desenvolupament recent a les ciències socials suggereix que el poder analític del concepte de gènere ha decaigut en el context africà. Per exemple, les fundadores de la revista virtual Jenda sostenen que el gènere és una construcció occidental externa a la realitat africana i que el gènere no té molta importància per comprendre la realitat africana. En una altra ocasió, unes jornades als Estats Units apuntaven que, a l'Àfrica, hem d'anar "més enllà del gènere". Quina resposta et mereixen aquests postulats? Amina: És completament vergonyós suggerir que "ja hem fet això del gènere i ara hem de superar-lo". Si aquesta gent parla d'anar més enllà del gènere, és per què creuen que als Estats Units la lluita de gènere ha finalitzat? Tenint en compte tota l'evidència empírica que demostra que les dones nord-americanes no són iguals als homes, em sembla que es tracta de retòrica precipitada que va més enllà de la realitat. Potser és una cosa característica dels americans, que produeixen munts i munts de retòrica i que acaben per perdre el sentit de la realitat... Potser les lluites de gènere ja no tenen cap importància a Califòrnia (tot i que això no encaixa amb les meves observacions sobre la vida americana), però si així fos, les societats africanes estan tan clarament demarcades per les divisions de gènere que seria estratègicament suïcida negar-ho i pretendre que el gènere no existeix. O encara pitjor, que les lluites de gènere són una cosa del passat. Elaine: A Sud-àfrica hem vist una tendència preocupants en contra del intel.lectualisme entre algunes activistes, en part com a resposta al fet que sovint són les dones privilegiades, ja siguin blanques o negres, de classe mitja, les que encara dominen les representacions i les anàlisi de les lluites de gènere en aquell país. Com hem de tractar aquesta qüestió? Amina: Com a dones no ens hem de privar a nosaltres mateixes de les eines intel.lectuals que ens poden ajudar a obtenir la justícia de gènere. L'àmbit intel.lectual ha estat utilitzat per reprimir-nos. No podem ignorar la importància del treball intel.lectual, especialment en aquest segle XXI on el coneixement i la informació defineixen el poder més que mai. És per això que posem molt d'èmfasi en el nostre African Gender Institute, on les dones es comprometen amb la teoria i l'anàlisi des d'una perspectiva militant, i que desenvolupen estratègicament eines útils que s'assegurin que es fa un bon ús de la tecnologia de la informació, la recerca i les capacitats de comunicar, ensenyar, formar i escriure. No crec que aquest objectiu de coneixement, o de treballar a la universitat, sigui un signe no africà o no feminista. Tot el contrari, són àmbits que hem d'incorporar en les nostres preocupacions, transformar-los en espais que serveixin pels nostres interessos col.lectius en lloc de deixar-los que continuïn perpetrant violència teòrica i pràctica contra les dones. ______________________________ Publicat en anglès a Agenda, African Feminisms I, no.50 (2001), pp. 58-63. http://www.agenda.org.za
<< índex (tornar) .