<<< Més textos de Dídac P. Lagarriga

__________________________________________________

Directa a les fòbies religioses

Dídac P. Lagarriga,
Publicat al Setmanari Directa, juny 2006

De tots els prejudicis que es tenen, cap de pitjor com els fonamentats per les certeses que provoca el descrèdit, la demagogia i la volguda i provocada ignorància. D'aquí que, volent criticar la visió que hom té d'un tema en concret, es passi sense cap complexe a realiztar vincles extremadament perillosos. Un exemple, i sense anar gaire lluny, el trobem a la Directa número 9, on Mathew Tree "opinava" (de fet acusava) sobre la conversió i desconversió religiosa d'un escriptor sirià. Tree generalitza l'experiència personal d'aquest escriptor i l'extrapola a qualsevol altra experiència religiosa. Passa després, i sense miraments, al descrèdit general de la creença divina. Les opinions construides per vivències íntimes, traumàtiques o pel poc esmer (la mandra de la recerca) en els seus objectius d'aprofundiment, com les que té Tree de la Religió, haurien, com a mínim, d'allunyar-se dels relats capciosos, on una mescla d'"objectivitat" (quan agafa el cas de l'escriptor sirià), islamofobia (barrejant Islam i violència amb la fatwa contra Rushdie) i soberbia infantil ("dubto que hi hagi cap déu capaç de fer-me canviar d'opinió") converteixen el discurs en difamatori. L'autor ens explica que l'escriptor sirià (del qual coneix la seva història només per mitjà d'una entrevista publicada al diari) entrà a l'Islam (o tornà, si seguim la lògica musulmana) mentre vivia als Estats Units, "convertint la seva vida en coherent". Per Tree aquest és l'exemple idoni de l'èxit de la religió, capaç de donar totes les respostes i fer de la nostra vida "acollidora, gairebé uteresca"... Va despertar d'aquest somni quan es dictà la fatwa contra Salman Rushdie.

Però, són totes les persones que segueixen sincerament els preceptes de l'Islam (en la seva multiplicitat radical) unes fanàtiques egoistes que viuen anestesiades dins de l'uter de la comunitat? Són totes còmplices de les fatwes estúpides, dels atemptats suïcides o de les repressions més quotidianes que es fan en nom de la religió, per no haver abandonat l'Islam quan es cometien atacs en el seu nom? Són tan estúpides com sembla dir-nos Mathew Tree, incapaces de pensar per elles mateixes? Superficialment, podem imaginar-nos que aquest nou convers acceptà l'Islam en la versió que més s'apropava als seus propis interessos, i possiblement sí que per a ell funcionà com a mer anestesiant, més enllà de l'equilibri que hauria de proporcionar-li. Però si va abandonar les seves creences per culpa d'una fatwa, no podem més que suposar-li (sense voluntat d'acusar) un gran desconeixement de l'Islam, més enllà de remei immediat contra l'angoixa i la incoherència salvatge de la vida. No és just que es prengui i s'aïlli l'experiència d'una única persona (en un moment donat de la seva vida) per a homogenitzar i desacreditar de manera barroera les propostes de com gestionar el dia a dia de milers de milions de persones.

_____

Dídac P. Lagarriga, 2006

<<< Més textos de Dídac P. Lagarriga