<<<
Més textos de Dídac P. Lagarriga
__________________________________________________
Directa
a les fòbies religioses
Dídac
P. Lagarriga,
Publicat al Setmanari Directa, juny 2006
De tots els prejudicis que es tenen, cap de pitjor com els fonamentats
per les certeses que provoca el descrèdit, la demagogia i la
volguda i provocada ignorància. D'aquí que, volent criticar
la visió que hom té d'un tema en concret, es passi sense
cap complexe a realiztar vincles extremadament perillosos. Un exemple,
i sense anar gaire lluny, el trobem a la Directa número
9, on Mathew Tree "opinava" (de fet acusava) sobre la conversió
i desconversió religiosa d'un escriptor sirià. Tree generalitza
l'experiència personal d'aquest escriptor i l'extrapola a qualsevol
altra experiència religiosa. Passa després, i sense miraments,
al descrèdit general de la creença divina. Les opinions
construides per vivències íntimes, traumàtiques
o pel poc esmer (la mandra de la recerca) en els seus objectius d'aprofundiment,
com les que té Tree de la Religió, haurien, com a mínim,
d'allunyar-se dels relats capciosos, on una mescla d'"objectivitat"
(quan agafa el cas de l'escriptor sirià), islamofobia (barrejant
Islam i violència amb la fatwa contra Rushdie) i soberbia infantil
("dubto que hi hagi cap déu capaç de fer-me canviar
d'opinió") converteixen el discurs en difamatori. L'autor
ens explica que l'escriptor sirià (del qual coneix la seva història
només per mitjà d'una entrevista publicada al diari) entrà
a l'Islam (o tornà, si seguim la lògica musulmana) mentre
vivia als Estats Units, "convertint la seva vida en coherent".
Per Tree aquest és l'exemple idoni de l'èxit de la religió,
capaç de donar totes les respostes i fer de la nostra vida "acollidora,
gairebé uteresca"... Va despertar d'aquest somni quan es
dictà la fatwa contra Salman Rushdie.
Però, són totes les persones que segueixen sincerament
els preceptes de l'Islam (en la seva multiplicitat radical) unes fanàtiques
egoistes que viuen anestesiades dins de l'uter de la comunitat? Són
totes còmplices de les fatwes estúpides, dels atemptats
suïcides o de les repressions més quotidianes que es fan
en nom de la religió, per no haver abandonat l'Islam quan es
cometien atacs en el seu nom? Són tan estúpides com sembla
dir-nos Mathew Tree, incapaces de pensar per elles mateixes? Superficialment,
podem imaginar-nos que aquest nou convers acceptà l'Islam en
la versió que més s'apropava als seus propis interessos,
i possiblement sí que per a ell funcionà com a mer anestesiant,
més enllà de l'equilibri que hauria de proporcionar-li.
Però si va abandonar les seves creences per culpa d'una fatwa,
no podem més que suposar-li (sense voluntat d'acusar) un gran
desconeixement de l'Islam, més enllà de remei immediat
contra l'angoixa i la incoherència salvatge de la vida. No és
just que es prengui i s'aïlli l'experiència d'una única
persona (en un moment donat de la seva vida) per a homogenitzar i desacreditar
de manera barroera les propostes de com gestionar el dia a dia de milers
de milions de persones.
_____
Dídac
P. Lagarriga, 2006
<<<
Més textos de Dídac P. Lagarriga