___________________________________________________
Àfrica,
les ONG i la vulneració de l'ètica
Per Dídac P. Lagarriga, tardor 2006
S'ha presentat aquests dies un estudi realitzat pel Centre d'Estudis
Africans, i redactat per Gustau Nerín, on s'analitza la imatge
que es dóna del continent africà des de les ONG amb seu
a Barcelona i inscrites a la Federació Catalana de ONG per al
desenvolupament. En aquesta cinquantena de pàgines (que es poden
trobar a www.estudisafricans.org),
l'autor examina els materials publicitaris que aquestes organitzacions
destinen a la captació de recursos i de socis, i els contraposa
amb el Codi Ètic i de Conducta de la FCONGD: el resultat no podia
ser més devastador. Els mateixos subtítols de cada apartat
parlen per ells mateixos: "Excessiva tendència a la simplificació",
"Anàlisis poc sòlids", "Fals triomfalisme",
"L'Àfrica infantilitzada, resta passiva i Europa actua",
"La veu del sud mediatitzada", "La denúncia, una
activitat excepcional", etc.
Efectivament l'Àfrica és per a molts occidentals el cabàs
de totes les frustracions i de totes les utopies, el somni de que tot
està per fer perquè res s'ha fet bé. L'eròtica
de la solidaritat, i el fort augment del seu consum any rere any, provoca
també una vulgarització de què significa ajudar,
i el que és més greu, s'associa únicament solidaritat
amb ONG. Els seus discursos humanitaris no només no aconsegueixen
desempallegar-se de tota la retòrica del colonialisme (que molts
volen enterrat i oblidat) sinó que, a més, són
una part implicada de la perversió neocolonial, ja sigui indirectament
(amb l'adoctrinament, la subjugació i la manipulació de
les realitats complexes del continent) o de forma directa (amb la col.laboració
amb empreses o amb el govern espanyol, per exemple). El límit
entre les teories progres i les pràctiques de l'ultra-dreta
mai ha estat tan estret.
És cert, i això queda palès a l'informe, que no
totes les ONG actuen de la mateixa manera ni contaminen igual la informació,
però no hem d'oblidar que existeix una hegemonia a l'hora no
només de llençar els missatges, sinó de com aquests
els rebem. Sense anar més lluny, els mitjans de comunicació
sovint (quan els convé) donen per bones les fonts objectives
de les ONG, vistes com a productores de confiança, fiables i,
és clar, amb bona voluntat. A més, "els mitjans de
comunicació són reticents a oferir informacions que no
resultin elogioses per a les ONG", fent que de tot plegat en resulti
"un dèficit de transparència", d'humilitat i
d'autocrítica: "Gairebé cap ONG reconeix problemes
en els seus projectes. De fet, en les seves memòries no se solen
detectar referències a projectes fracassats, tot i que, evidentment,
n'hi ha molts, especialment a l'Àfrica".
La tendència, justificada per la poca informació plural
que ens arriba del continent africà, és la de refiar-nos
de qui hi ha estat: des de l'explorador, el missioner i l'orientalista
dels primers temps, al periodista, el cooperant i el turista de la postmodernitat,
el seus relats automàticament els donarem per vàlids,
certificats per la gran prova del viatge. Les ONG recullen i fomenten
aquesta inèrcia amb les fotografies i les entrevistes als seus
cooperants i voluntaris, unes fórmules que no deixen gens d'espai
(o molt escàs) per a les entrevistes o imatges amb els autòctons.
Fent-ho d'aquesta manera, a més, aconsegueixen, que el donant
s'identifiqui amb el cooperant, i que en definitiva sigui ell qui faci
possible el miracle: "Les poblacions africanes són presentades
com masses ignorants, sense cap tipus d'estratègies de salut
[...] i no atorguen cap relleu a l'existència de mecanismes i
estratègies locals".
Tot i que a la baixa, i condemnat pel Codi Ètic i de Conducta,
també es continua utilitzant com a reclam publicitari les imatges
de nens sols i al marge de la resta de la societat, "com si tinguessin
una existència per separat". D'aquesta manera, es perpetua
l'infantilització del continent i "reforça el sentiment
de superioritat dels europeus envers els africans", constituint
una "apropiació simbòlica de la infància africana
per part dels occidentals. [...] El missatge que transmet és
que les societats del Sud han fracassat, que els seus adults son uns
inconscients i que els donants han de suplantar-los". Com continua
Nerín, "aquest tipus de missatges donen la falsa imatge
que el protagonista principal del procés de desenvolupament és
el donant, i no pas les comunitats implicades. D'aquesta forma, als
ulls del lector de la propaganda de les ONG, els africans esdevenen
simples receptors passius de les ajudes occidentals. Sense els occidentals,
no haurien estat capaços de fer res: ni d'anar a l'escola, ni
de rentar-se, ni de guarir-se, ni de defendre's..."
L'estudi critica també la col.laboració d'empreses dubtoses
(com Telefònica o La Caixa) amb grans ONG, un exemple més
del poc interès que en general es té des del món
humanitari per a que realment canviïn les coses: "Moltes campanyes
no deixen entreveure que el Sud pateix cap explotació del Nord.
De fet, a la mostra estudiada són excepcionals els textos o les
imatges que posen de manifest la situació neocolonial de l'Àfrica.
Pel contrari, es recullen múltiples imatges de cooperants presentats
com herois i protectors, de tal forma que poden induir al públic
poc atent a creure que els europeus són els veritables defensors
de les societats africanes".
Gustau Nerín afirma contundentment que "un dels fets més
preocupants detectats en aquest informe és que algunes ONG tendeixen
a erigir-se en portaveus d'un Sud al que no es dóna cap espai
de participació". I si bé té tota la raó
del món, hi ha un punt fosc, tot i que breu, en aquest excel.lent
estudi, quan escriu: "Hi ha poblacions del Sud, com les africanes,
que no se senten en absolut representades pel discurs antiglobalitzador".
Sembla que a Nerín el subconscient li juga una mala passada,
erigint-se per uns moments en portaveu de l'Àfrica incompresa...
És un punt fosc perquè amb aquesta argumentada ràfega
de crítica cap als discursos hipòcrites hi empeny un tema
complex i plural per a reduir-lo a la seva pròpia visió
del món (algú sap què és el discurs
(en singular) antiglobalitzador?) i, el que és més greu,
el posa en veu d'altres. Per a l'autor, l'antiglobalització,
com a ideologia, ha estat importada i imposada a l'Àfrica, on
no només no es consolida sinó que no té cap impacte
social. Però parlar d'aquest tema es mereix fer-ho de forma menys
barroera i simplificadora, o com a mínim amb molta més
sensibilitat si només se'n vol fer esment (entenem que aquest
estudi no és el lloc per obrir el debat). No caurem al parany
de dir el contrari, erigint-nos també en contra-portaveus, sinó
que ens remetrem a recomanar un passeig per les webs dels fòrums
socials africans (que es pot iniciar des de qualsevol buscador de la
xarxa) per tal d'anar veient xifres de participació i la seva
incidència social tant a nivell de les comunitats com del continent.
Sense fer-ne apologia, només recordarem que ha estat "l'esquerra
anti-globalitzadora europea", i no pas al revés, la que
s'ha apuntat (moltes vegades de manera oportunista i etnocèntrica,
és cert) a un conjunt d'iniciatives mundials que no responen
a un únic marc ideològic però que sí tenen
(tenim) uns enemics comuns i, ara sí, globals i globalitzadors.
Però no volem que aquest lapsus (amb mala llet o sense) enfosqueixi
la gran tasca de l'informe, ni molt menys que el desacrediti en les
seves conclusions. El risc, però això no es pot evitar,
és que criticant a les ONG s'enrareixi encara més el concepte
de solidaritat, tot i que és una de les millors maneres que aquestes
no se n'apropiïn, el manipulin i el venguin.
______________________________________________
oozebap . 2006 . sumari