___________________________________________________
Fatma
Alloo i el moviment feminista de Tanzània
Entrevistada per Joanne Henry
Publicat
a oozebap: Maig 2007
Font: Feminist Africa
Fatma Alloo és una de les pioneres del feminisme africà contemporani. Nascuda a Zanzíbar, a principis del anys vuitanta va treballar com a periodista a la capital de Tanzània, Dar es Salaam, i com a productora de ràdio a Uganda durant la guerra. L'any 1987 fou una de les fundadores de TAMWA (Tanzania Media Women's Association), una de les organitzacions feministes principals de l'Àfrica. Destaca també pel seu paper en els mitjans de comunicació i el cinema. El 1999 va guanyar el premi del MNET per al seu documental sobre la roba khanga, i també forma part del Festival de Cinema Internacional de Zanzíbar i del col·lectiu Zanzibar Women on Net (ZaWoN).
Fatma Alloo (foto Agnieszka Kraska)
¿Què t'ha portat a convertir-te en una activista dels
moviments socials?
Vaig
començar a TAMWA (Tanzania Media Women's Association) l'any 1987
a Dar es Salaam. Aquell va ser el punt inicial del començament
del meu activisme. En aquella època, tot el que estàvem
fent tenia l'objectiu de crear un espai públic per a les dones.
Ens vam centrar en els mitjans de comunicació per reivindicar
els temes de gènere i participar en la lluita pels drets de la
dona.
En un nivell més personal, acabava de sortir d'una relació
molt dolorosa. Em pensava que només perquè aquell home
del que m'havia enamorat havia parlat a la Universitat de Dar es Salaam
sobre els drets de la dona com una part dels drets humans, seria un
bon company per a mi. Poc sabia que lluitar contra la cultura del feudalisme,
tan profundament arrelada al comportament patriarcal, seria una tasca
tan dura!
En aquella temps, a la feina, ens començàvem a adonar
dels patrons de comportament patriarcal quan ens formaven, o fins i
tot en quines històries s'havien de cobrir. Com a dones periodistes,
només se'ns donaven temes de salut o relacionats amb les dones.
Tots els càrrecs superiors eren per als col·legues masculins,
fins i tot quan algunes de nosaltres tenien més experiència.
El fet d'haver de ser ciutadanes de segona classe només pel nostre
gènere començava a ser inacceptable.
Com vas arribar al feminisme i a identificar-te com a activista feminista?
Quan la TAMWA va començar, vam publicar la nostra pròpia revista i fèiem programes de ràdio des de la nostra perspectiva. Començàvem a parlar de la violència contra les dones. Qüestionàvem aquesta violència de gènere a la casa. Parlavem d'assetjament sexual als carrers i als llocs de treball, del fet que a les escoles, les noies no acabaven el curs perquè es quedaven embarassades... Començàvem a donar programes d'alfabetització legals. El que succeí fou que les dones que seguien els nostres programes ens empenyien cap a l'activisme. Ens preguntaven: I un cop sé els meus drets, què? On me'n vaig quan m'encaro amb la violència domèstica? Aquestes preguntes ens van fer obrir el Centre de Crisi a Dar es Salaam, en un barri obrer. El Centre és al carrer Msichoke, i msichoke vol dir "no estar cansat". Ho vam trobar molt significatiu.
Com funcionava la TAMWA?
La
TAMWA es va formar després de la Conferència de Dones
a Nairobi, Kenya, l'any 1985. Aquesta conferència emfatitzava
la importància de la mobilització de les dones, encarant
la font de la subjugació a les normes patriarcals i treballant
cap a la transformació en aquest front. La TAMWA sorgeix des
de les nostres pròpies històries de dolor, i després
de constatar que, llevat que ens reuníssim i féssim alguna
cosa, res no canviaria un sistema patriarcal. Sentíem que els
mitjans de comunicació -dels quals formàvem part com a
periodistes- necessitava les nostres veus i l'anàlisi des de
la nostra perspectiva. Com a periodistes, també vivíem
les històries personals a casa. Aquests van ser els motius que
donaren llum a la TAMWA.
En aquella època, Tanzània tenia un diari governamental,
un diari del partit i una emissora de ràdio controlada pel govern.
En aquella època no hi havia cap televisió... Tota la
formació periodística se n'estava anant per als homes.
Els homes arribaven a cobrir les notícies "importants"
i a nosaltres ens tocaven les notícies de salut, llar, moda...
Bàsicament no estàvem satisfetes amb les estructures patriarcals
a què se'ns sotmetia als llocs de treball, amb caps mascles.
A TAMWA vam decidir publicar el nostre propi portaveu que s'anomenà
Sauti ya Siti, que significa "Veu de Dones". El primer editorial
deixava molt clar que estàvem per la justícia i els drets
humans, i que no pararíem fins que ho aconseguíssim.
Com a fundadora de TAMWA, quin paper vas tenir en el desenvolupament
de l'organització?
El meu paper va ser el de coordinar i facilitar debats i fòrums per a la TAMWA. També feia una mica de visionària, i escrivia els editorials de la revista que publicàvem trimestralment en anglès i kiswahili, amb un tiratge de 10.000 còpies.
Explica'ns l'estructura i els programes de TAMWA.
Quan
començàvem, TAMWA era una organització de voluntàries.
Érem dotze dones. Llavors tenia una feina a l'Organització
del Servei d'Universitat Canadenca (CUSO) com a oficial de programa,
i la TAMWA era la meva activitat voluntària. Va anar creixent
i bàsicament em va consumir durant vuit anys. Considerava un
compromís treballar per fer sortir a la llum aquests temes als
mitjans de comunicació. Inicialment teníem la revista,
després va venir el Centre de Crisi, després els 16 Dies
d'Activisme, i mica en mica moltes coses més. L'estructura augmentava
a mida que apreníem a organitzar-nos.
Quins són els desafiaments en una organització com
aquesta?
Els
desafiaments eren molts, però penso que el que ens sostenia era
el somni d'un món millor i el fet que l'estàvem creant
juntes. Discutíem, ens donàvem suport l'una a l'altra,
desafiàvem la comunitat unint les mans.
L'altre desafiament fou la formació tecnològica. A la
TAMWA havíem decidit que havíem de fer nosaltres mateixes
el que volíem i necessitàvem. Estàvem interessades
en els ordinadors i l'autoedició, però no sabíem
com utilitzar aquestes tecnologies. Però en comptes de demanar
a algú de fora que ens ho fes, pensàvem que la formació
per a les tamwanites era crucial si les dones havíem d'entrar
al món tecnològic. I ho vam fer!
Una de les estratègies de la TAMWA ha estat la distribució de materials d'educació populars. Quina classe d'impacte ha tingut això, especialment a les àrees rurals?
Sí,
TAMWA publica fullets sobre violència domèstica i violació
per a informar la gent sobre prevenció i explicar què
diu la llei. Aquest material ha ajudat als homes i dones a adonar-se
que hi ha situacions de desigualtat que provenen dels valors patriarcals.
Les discussions sobre la reforma de lleis començà per
la propietat de la terra i l'assetjament sexual. Les alumnes d'àrees
rurals ens començaven a escriure per a dir-nos que no volien
classes extraescolars amb professors homes, ja que se les assetjava
i fins i tot violava.
També vam interpel.lar als diputats en programes de ràdio.
Vam entendre que com a dones, teníem drets, però si nosaltres
mateixes no els reivindicàvem ningú ho faria per nosaltres.
La societat participava en aquests assumptes, i els que prenien les
decisions començaven a sentir les nostres veus.
Com ha canviat el paper i l'aparició de les dones als mitjans de comunicació des de l'existència de la TAMWA?
Abans
els mitjans de comunicació retrataven a les dones com a mestresses
de casa, etcètera, i a les periodistes, com he dit, se'ns donaven
poques responsabilitats. Però això ja no és així.
Els mitjans de comunicació mateixos han canviat, passant dels
mitjans controlats pel partit als privats des de 1986. Aquest liberalització
donà peu a moltes formes de mitjans, però també
ens desafiava en termes de com descrivíem no solament a les dones,
sinó a tota la societat. De totes maneres, tot i que la imatge
de les dones hagi millorat, no podem dir que els nostres mitjans de
comunicació hagin deixat de representar a les dones com objectes
sexuals o víctimes.
Com podem utilitzar eficaçment els mitjans de comunicació
a l'Àfrica de manera que no perpetuïn els estereotips de
pobresa, necessitat, dependència i violència?
A l'Àfrica, necessitem crear les nostres pròpies imatges. Una vegada estava enfadada per aquesta representació de les dones com a objectes sexuals, quan un amic meu, un home, em va fer veure que l'única manera de canviar les percepcions era creant les nostres pròpies imatges. Si posem com a referent a la TAMWA, això ha estat cert. A l'Àfrica, necessitem crear les nostres pròpies imatges i posar-les al nivell nacional i internacional. Això és també el motiu pel que estic implicada en la creació d'imatges a través del Festival de Cinema Internacional de Zanzíbar (ZIFF) / Festival of the Dhows.
Actualment ets la vice-presidenta i assessora de mitjans de comunicació/desenvolupament al ZIFF. Explica'ns aquest paper i el treball general del ZIFF.
El
ZIFF tracta temes importants com el de la globalització i promou
que la societat visqui conjuntament. L'aspecte de crear les nostres
pròpies imatges des de les nostres històries és
la força de conducció d'aquest festival. Reuneix les cultures
dels països dhow que comparteixen la conca de l'oceà Índic
(el continent africà, els estats del Golf, l'Iran, l'Índia
i les Illes de l'Índic).
L'objectiu del festival és el cinema internacional i la programació
de vídeo. Les produccions competeixen per als Premis Dhow. Aquests
premis porten el nom de dhow, que són els vaixells de comerç
que funcionen pels vents del monsó, i que han vinculat les poblacions
de la regió de l'oceà Índic durant segles. Els
dhows han format de fet la memòria col·lectiva de la gent
de la regió i han nodrit les seves identitats. Els temes del
festival inclouen diversitat cultural, integritat individual, justícia
social, dones, infància, diàspora, cultura i conservació.
Com aquest esdeveniment promou les dones als mitjans de comunicació i a la societat?
Tenim
una panoràmica de dones on mostrem les històries de i
sobre dones, amb les nostres pròpies heroïnes, com Bi Kidude
-ara té 88 anys i encara toca la percussió i canta. També
mostrem el treball de les dones el camp visual, artístic, als
mitjans de comunicació, teatre... Fem històries reals,
com per exemple la història de la Princesa Salma (que fou la
primera dona a escriure la història de Zanzíbar al segle
XIX) i la lluita contra els colonialistes.
Bi
Kidude durant el ZIFF (Foto: P. Bennett)
Segons la seva experiència, quins són els mitjans de
comunicació més ideals per a donar veu a les dones del
continent i per què?
Els millors mitjans són la ràdio, el teatre i ara la televisió. La ràdio, que a l'Àfrica és el mitjà més fort fins i tot actualment, té una capacitat d'abast més gran. A Tanzània, tenim una tradició molt bona d'arts de teatre i narració oral en gairebé totes les àrees. La televisió és més recent. Saps que, quan començàvem la TAMWA, no hi havia cap televisió a Tanzània perquè teníem un president, Mwalimu Julius Nyerere, que creia que una societat que no pot crear les seves pròpies imatges no hauria de ser dominada per unes altres imatges?
És una visió molt progressista... Com ha afectat la posició de l'anterior president Nyerere a la natura i la qualitat dels mitjans de comunicació actuals de Tanzània?
Nyerere rebutjava totalment les imatges de "Cultura Coca-cola", sostenint que les imatges se sumarien a la colonització de les nostres ments. Però amb les polítiques neoliberals actuals, aquesta visió és marginal. Una característica interessant és que les emissores de televisió privades van venir primer, en particular quatre. Quan la televisió estatal les va seguir, el repte fou crear programes interessants. Ara tenim cinc cadenes de televisió, així com ràdios i diaris, però com he dit també tenim una tradició forta d'arts de teatre i narració tradicional. En la meva opinió, aquestes són molt útils pel que fa a l'impacte sobre la gent.
Com encaixen aquests mitjans de comunicació tradicionals amb els mitjans més nous i la tecnologia?
Els mitjans de comunicació tradicionals a Tanzània han intentat incorporar les tecnologies modernes. També han intentat guanyar acceptabilitat en el sentit modern de convertir-los en una "disciplina" a nivell universitari. S'ha creat una molt bona Facultat d'Arts Escèniques a la Universitat de Dar es Salaam i també la famosa Escola d'Arts Bagamoyo. Aquestes formen a molta gent jove amb una gran habilitat per casar la tradició amb la modernitat. Utilitzen teatre de carrer, teatre de comunitat i producció de pel·lícules. Aquests professionals joves també estan tenen la seva importància als moviments socials a Tanzània.
Explica'ns el treball radiofònic de TAMWA i el seu impacte a les comunitats.
Des del principi, hem fet molta feina a través de ràdio. Hem utilitzat els programes de ràdio per parlar de temes que normalment no apareixen. Per exemple, si estem parlant de per què hi ha tants embarassos a les escoles, fem una sèrie de programes que ho tractin amb profunditat, abordant les causes del problema, qui està implicat, què diu la llei, què diu la societat, i es busquen solucions suggerides per les mateixes noies afectades.
Quines respostes rebeu després d'aquests programes?
Depenent del programa, generem molt interès, especialment sobre temes de violència, mutilació genital i assajament sexual. Algunes oients volen romandre anònimes, però moltes parlen clar, especialment en aquests darrers anys. El nostre somni seria tenir la nostra pròpia emissora de ràdio -abans ho vam intentar, però la legislació no ho permetia. Però ara podem posar una estació comunitària... Ens manquen recursos humans i financers, però la idea hi és.
I a la televisió?
No s'ha fet molt en aquest front. Hem aparegut a la televisió intermitentment quan es cobreixen alguns temes o en debats. A vegades mostrem els documentals que hem produït.
Parlem d'aquests documentals...
A la TAMWA hem produït documentals sobre vides de dones, amb l'objectiu de donar visibilitat. Per exemple, vam fer un documental sobre Sit binti Saad, la primera dona comunicadora (la nostra revista Sauti ya Siti es diu així per ella). Després que féssim visible la seva història, se la va aclamar com a heroïna nacional, cent anys després de la seva mort a Zanzíbar.
Explica'ns el teu documental amb el que vas guanyar el premi del MNET l'any 1999.
El
documental tractava sobre els vestits khanga, una roba tradicional que
les dones porten a tota la costa de Tanzània i Zanzíbar.
Vaig créixer amb això. És una roba que parla en
una cultura de silenci. El documental entrava a la història de
com aquesta roba estava dissenyada i portada per dones, i també
com tingué un paper en la lluita per la independència.
A la Tanganyika colonial, els britànics la prohibiren si portaven
consignes estampades contra el colonialisme. Per contrarestar-ho importaven
khangas amb frases de Winston Churchill. Llavors les dones de Tanganyika
boicotejaven la roba. En aquella època, el moviment independentista
de la Índia tenia relació amb el de Tanganyika. Així
les dones passaven de contraban els dissenys a la Índia, on s'estampaven
els khangas. Llavors tornaven de contraban una altra vegada, de manera
que les dones pugessin vestir-se amb aquestes reivindicacions.
Escolars
assistents al ZIFF (Festival Internacional de Cine de Zanzíbar)
¿Parlem del Dia d'Acció, que s'organitza tots els anys el maig. Com mobilitza aquest esdeveniment a la comunitat?
Això ha estat una tradició des dels inicis de la TAMWA. Aquell dia, triem un tema que ha colpit la premsa, ja sigui la taxa de mortalitat maternal, o casos de violació, o les morts per violència domèstica. Aquests temes els utilitzem per sensibilitzar a la gent
Ha donat pas algun d'aquests esdeveniments a altres iniciatives de mobilització?
Sí. Ara tenim l'associació d'advocades, l'associació de metgesses i moltes altres a les zones rurals. La TAMWA ha format una coalició amb les organitzacions de moltes dones -com la Tanzania Gender Network Project (TGNP) o la Tanzania Lawyer's Association, entre d'altres- per a crear Feminist Activism (FEMACT). Aquest és el front que utilitzem per afrontar-nos a tot allò que ens perjudica. Tanzània ha pogut aprovar lleis que tenen un fort impacte a les dones (com amb temes de terra, la Sexual Offences Bill, etc.) fins i tot amb un parlament on la presencia masculina és majoritària. Això ha estat possible gràcies als esforços de FEMACT. A vegades només amb la nostra presència hi ha un canvi. Per exemple, fa poc va sortir un cas d'uns nens que eren sodomitzats a l'escola per un músic i els seus tres fills. Era ric. A la coalició vam decidir assistir a tot el judici i deixar constància al magistrat i als membres del tribunal que estàvem presents, de manera que els suborns no poguessin canviar el veredicte i es fes justícia. I va funcionar.
Tornem
a la revista Sauti ya Siti. Com ha afectat la publicació d'aquesta
revista a la quotidianitat de les dones, i també dels homes,
de Tanzània?
En la meva opinió, Sauti ya Siti ha jugat un paper essencial
en termes de mobilització. Vam ser la primera organització
a parlar públicament sobre l'assajament sexual a la feina. Sauti
ya Siti ha estat també la primera revista a parlar sobre el treball
domèstic, que ara tenen una organització (L'Associació
de Treballadors Domèstics, que s'establí el 2001). Parlem
de temes com la prostitució... Temes com aquest i el valor de
la feina dins de la casa tenen molta controvèrsia. Els temes
de gènere se segueixen durament. Més tard, aquests debats
van donar pas a altres organitzacions, com el Tanzania Gender Institute
o Kuleana (una organització per a nens del carrer a Mwanza),
entre d'altres.
Explica'ns les activitats sobre la connexió de xarxes i les TIC (Tecnologies d'informació i comunicació). Amb quins reptes us trobeu?
El
nostre avantatge més gran és la nostra capacitat de treball
en xarxa. Crec que això és un aspecte crucial sobre com
es construeix un moviment.
Pel que fa als desafiaments que teníem amb les tecnologies, l'element
clau llavors era no conformar-se amb un "però és
que encara no tenim tecnologia". Recordo que quan començàvem,
ningú no sabia res d'ordinadors. Vam ser la primer associació
amb ordinadors i els utilitzàvem per autoeditar Sauti ya Siti.
També teníem correu electrònic gràcies a
la Association for Progressive Communications (APC). També en
aquella època rebíem emails del International Women's
Tribune Centre (IWTC). Els imprimíem i els traduíem per
passar-los als mitjans de comunicació de Tanzània. Quan
vam anar a Viena, a la conferència sobre els Drets Humans de
1992, ho vam cobrir en directe per la ràdio a través del
telèfon. Com a resultat vam tenir el naixement del centre de
drets humans a Dar es Salaam, ja que va haver-hi gent que es mobilitzà
gràcies al que escoltava a la conferència, que va generar
molts debats sa als mitjans de comunicació.
Quin ha estat el tema més important per a mobilitzar-se i on les TIC hagin tingut un paper imprescindible?
Crec que en tots els temes, però amb la violència de gènere la tecnologia ha estat molt eficaç per a consolidar el moviment. Les campanyes contra la violència han arribat molt lluny gràcies a la tecnologia, i vam poder formar part d'un moviment global que es presentà a la conferència de Viena, on vam aconseguir que constés als documents: "Els drets de la dona són drets humans".
Quin paper ha tingut el govern en el desplegament de les TIC?
Diria que Tanzània està al capdavant de les TIC a l'Àfrica. Hi ha un reconeixement general de la necessitat de crear una societat de la informació. Tenim webs de tots els nostres parlamentaris, i la gent hi pot accedir. També tenim una organització anomenada Tanzania ISP (TISPA), que és un conjunt de proveïdors d'ISP a Tanzània que treballa amb el govern sobre assumptes de tecnologia.
Quines estratègies té la TAMWA per facilitar l'accés de les dones a la tecnologia?
Com deia, des dels seus inicis, la TAMWA ha utilitzat la tecnologia i a través d'això, l'aprenentatge dins del moviment associatiu ha crescut. L'altra cosa que hem de tenir present és que les dones havien estat tradicionalment secretàries. Així quan la tecnologia canviava, eren elles les que s'adaptaven, i tenien més per la mà l'ús d'ordinadors. Ara els homes han pres el control de la tecnologia. Diria que a Tanzània, ha sorgit un patró de dominació masculí en aquest camp. Les dones s'espanten amb la tecnologia i els cal més temps per ficar-s'hi. Hem de continuar descolonitzant les nostres ments. La generació jove és la nostra esperança.
Ets també fundadora del Zanzibar Women on the Net (ZaWoN). Explica'ns com funciona aquesta xarxa.
ZaWoN va néixer després d'un taller per a dones sobre ordinadors i Internet l'any 1999, on es desmitificava la tecnologia. Els seus objectius són sensibilitzar a les dones sobre l'ús de les TIC, així com aconseguir recursos i mercats per als seus productes. Té una web i gràcies a això les dones poden fer-se un lloc a nivell global. És un procés lent, però algunes l'estan utilitzant eficaçment. Per exemple, hi ha un grup de dones anomenat SASIK, que elabora fundes de coixins fetes a mà. A través de ZaWoN, han estat capaces de vendre els seus productes.
Entre
tot el treball que fas, quin és el que et sembla més significatiu?
Quan veig dones joves sortir i ocupar el seu espai. Quan estan disposades
a anar cap endavant. Em sento molt bé quan arribo a les zones
rurals i veig un grup petit que va començar amb no res i que
ha aconseguit tenir un impacte enorme al seu poble. Actualment treballo
a la Fundació per a la Societat Civil a Tanzània, i la
meva tasca és la d'ajudar als grups a anar més enllà
del que avui existeix. Viatjo per tot Tanzània i veig l'impacte
del nostre treball quan els grups petits es consoliden.
Sobre això, quins són els factors del moviment feminista de Tanzània, segons la teva opinió, que han contribuït a la situació actual?
A
Tanzània, avui, cap home es posa a riure quan escolta els problemes
de les dones. Per a mi, això és un indicador del fet que
aquestes coses es prenen seriosament. Hi ha encara insults, naturalment,
però hi ha molta més consciència. Abans, a les
comissaries, els policies es limitaven a tornar a les dones a casa quan
arribaven per demanar ajuda. Ara obren expedients i omplen el P3, un
formulari sobre la seva arribada. Les dones tenen més confiança;
també és cert que, mentre la situació econòmica
empitjora, les dones han de ser membres productius de la societat. Això
els dóna poder econòmic i, per tant, poder social.
A les zones rurals hi ha molta més feina per fer, ja que les
afiliacions culturals són moltes més difícils de
penetrar que en els centres urbans. Dit això, podem veure que
a Tanzània les dones tenen poder, però és encara
un poder dins de l'estructura patriarcal de la societat. Per arribar
a ministre, per exemple, has d'entrar en aquestes estructures patriarcals.
Quins són els teus moments més memorables?
N'hi ha molts! Quan vam aconseguir engegar la revista, o quan veig dones que ocupen llocs en el camps tècnics i als de mitjans de comunicació, i que havien vingut a la TAMWA buscant el seu camí de desenvolupament....
Quins són els teus plans de futur?
Ara vull escriure, escriure i escriure. Tinc tanta experiència social que crec estar preparada per a reflexionar-hi. Vull escriure d'una manera que pugui inspirar a les joves i a les noves generacions.
__________________
Links:
TAMWA
http://www.tamwa.or.tz
Tanzania
Gender Networking Progamme
http://www.tgnp.org
Zanzibar
International Film Festival (ZIFF)
http://www.ziff.or.tz
Feminist Africa
http://www.feministafrica.org
__________________________________________
oozebap . 2007 . índex