___________________________________________________
L'urani i els immigrants il·legals (del neocolonialisme) al Dorado africà: el cas de França al Níger
Per Jozé Bape
(2005)
____________________________________
____________________________________
La immigració il·legal preocupa molt més que la il·legalitat sedentària. I, el que es veu, molt més que tot allò que no es vol veure. Així les coses, "la immigració es col·loca al primer lloc entre les preocupacions ciutadanes" (enquesta del Instituto Opina, El País, 09/10/2005). Les imatges de gana i desesperació salten també a les portades dels diaris i els telenotícies. En aquest sensacionalisme, els sense veu la recuperen durant uns segons d'exclusiva, els diaris emmarquen els testimonis directes i els seus "recorreguts extraordinaris" abans d'arribar a les fronteres dels enclavaments espanyols. Però res s'explica dels veritables immigrant il·legals, del viatge dels encorbatats executius, polítics i militars cap a riqueses controlades i explotades, encara avui, amb els mateixos sistemes perversos de l'època colonial.
Els tres punts del dia
1. La immigració il·legal es defineix per les incursions il·legals. I, una vegada dins, per les seves activitats il·legals. Cap persona és il.legal? Malauradament crec que sí hi ha il·legals.
2. La immigració il·legal s'ajuda de màfies organitzades que busquen enriquir-se de manera ràpida i fàcil, desestabilitzant tots els processos ètics que, inevitablement, agafen velocitats més lentes (però legals) per a sostenir-se. Tots som iguals? Em temo que no.
3. La immigració il·legal, malgrat les repeticions i els malentesos, està en una altra part. Justament en l'"altra" part: el cantó invers.
Exemples dels punts 1, 2 i 3 en el cas concret de Níger
Djibo
Bakari liderava a mitjan anys 50 les esperances de canvi i revolució
social que es vivien amb igual d'intensitat al Níger que en altres
països africans a punt d'independitzar-se. El Níger era
llavors una colònia de França. Bakari i el moviment Sawaba
havien aconseguit guanyar les eleccions municipals de 1957 gràcies
a la forta mobilització popular mitjançant les estructures
que, en l'àmbit rural, s'articulaven sota formes d'organització
tradicional com la Sama yu (associació de joves), Suna'u (corporació
d'oficis) i associacions de dones, i que a la ciutat es convertien en
sindicats (1). També començava a teixir relacions més
enllà de les fronteres, com per exemple amb el carismàtic
president de Ghana Kwame Nkrumah.
El 1960 el Níger accedeix a la independència amb Hamani
Diori com a president. La nova realitat històrica mundial forçava
a França a descolonitzar el continent, així que De Gaulle
havia planejat continuar controlant els territoris que oficialment abandonava.
Per això necessitava comprar els líders polítics
que començaven a governar els nous estats. Una d'aquestes figures
claus per mantenir el poder francès a l'Àfrica fou el
president de la Costa d'Ivori Houphouët-Boigny, que es convertiria
en un dels dictadors més rics del món. Aquest presidia
el RDA (Rassemblement démocratique africain), del que el president
del Níger, Hamani Diori, en formava part. Com el mateix Djibo
Bakari declarà: "s'havia d'estar boig per pensar que França
deixaria escapar a un país que compartia 1500 km de frontera
amb la rebel Algèria (2)". El moviment Sawaba va ser reprimit
amb força fins a prohibir-lo i Bakari es va exiliar. Tot i així,
durant aquells anys els moviments de resistència van continuar,
ajudats per Ghana i Algèria, amb un constant degoteig de morts
(especialment el 1964) i l'inevitable desgast de la societat civil,
que veia com la hipotètica independència i els beneficis
de la descolonització estaven cada vegada més lluny.
A principis dels anys 70 es descobreix un important jaciment d'urani
a Arlit, explotat a partir de 1974 i que col·loca al Níger
tercer en el rànquing de reserves mundials. Hamani Diori manifesta
la seva voluntat d'emancipar-se de la tutela francesa. El 15 d'abril
de 1974 Diori serà tret del poder pel general Seyni Kountché,
un militar retirat de l'exèrcit francès (amb el que lluità
a les guerres colonials d'Indoxina i Algèria). Kountché
suspèn totes les institucions, dissol l'Assemblea Nacional i
instaura el Consell militar suprem, on ell mateix serà cap d'estat,
ministre de defensa i de l'interior (3). Les estadístiques mostren
com, des del moment que Kountché es fa amb el país, comencen
les exportacions d'urani cap a França (únic país
beneficiari), i que augmentaran cada vegada més amb els anys.
Amb el mineral que explota a Arlit, el grup francès AREVA-COGEMA
ha pogut desenvolupar la producció d'electricitat d'origen nuclear
(77% de la producció d'electricitat a França contra el
17% de producció de mitjana al món). De tenir tan sols
un 4% de reserves en el seu territori, França passà a
ser el quart productor mundial d'urani.
Mentrestant, de 1974 a 1987, l'estratègia constant de Kountché
serà la corrupció, el desviament de les ajudes al desenvolupament
(amb la complicitat del govern francès) i també l¡eliminació
progressiva dels seus adversaris potencials. Durant la dècada
dels 80, els moviments socials, especialment els sindicats obrers i
els estudiants i professors, pateixen la repressió directa del
exèrcit en cadascuna de les nombroses manifestacions y accions
que es duen a terme. La mort d'estudiants durant la visita de Mitterrand
el 1982, i la intenció del govern socialista francès de
perpetuar la il·legalitat i el suport a les dictadures africanes
per a obtenir alts beneficis econòmics i geopolítics,
van enterrar qualsevol optimisme de la població. Encara ara,
amb el neogaullisme governant França, la tònica general
a les societats de les excolònies franceses, amb els immigrants
neoliberals exercint il·legalment en el continent, les opinions
no són per res favorables. Com recordava aquest estiu el cantant
de la Costa d'Ivori Tiken Jah Fakoli, el ciutadà francès
ha d'adonar-se que, deixant fer a les empreses i al govern francès,
ell també es troba terriblement perjudicat i de forma inevitable
patirà les conseqüències.
El setmanari
satíric africà Le
Gri-Gri denuncia els fets. A la il.lustració, davant
d'un home sorprès per la lluminositat de la dona, aquesta li
respon: "Són les radiacions de la COGEMA".
_______________________________
L'any 1991 la forta pressió social aconsegueix que es celebrin
eleccions democràtiques, entrant en uns anys d'esperança
i il·lusió política. Un altre cop d'estat (el 1996)
que donarà pas de nou a eleccions, fa que l'estabilitat política
estigui condicionada per les necessitats econòmiques i geopolítiques
de les potències il·legals del primer món. Si durant
els primers trenta anys França era gairebé l'única
potència que mantenia la relació neocolonial amb el Níger,
la caiguda del mur de Berlín i la globalització econòmica
neoliberal dels 90 provoca l'entrada de més immigrants il·legals
en el ric "el dorado" francòfon. El 2001, els altres
accionaris de Cominak, una de les dues companyies filials d'AREVA-COGEMA
que exploten les mines d'urani, són la espanyola ENUSA i la japonesa
OURD. L'estudi de l'impacte que tenen aquestes extraccions sobre les
poblacions i el medi ambient, realitzat l'abril del 2005 per la CRIIRAD
(Comission de Recherche et d'Information Indépendantes sur la
Radioactivité), i malgrat els obstacles d'AREVA-COGEMA per a
que no sortís a la llum, és un exemple més de com
actua la veritable immigració il.legal ajudada per les màfies
sense escrúpols: espoliació de les materies primeres sense
que la població se'n beneficiï, equips de seguretat inexistents
durant dècades, i encara ara del tot insuficients (tot i que
curiosament els informes dels metges de l'empresa afirmen que en tots
aquests anys no s'han produït malalties laborals), contaminació
de l'aigua, empitjorament de la salut de les poblacions properes a les
mines... L'estudi complert es pot llegir a:
http://www.criirad.com/criirad/actualites/Dossiers2005/Niger/RapportSHERPA230405.pdf
El juny del 2005 els diaris de tot el món anunciaven el que ONG's
i associacions ja portaven mesos dient: gana. Les dures condicions climàtiques,
la plaga de llagostes de l'any anterior (que l'ONU decidí no
combatre i que va arrasar els cultius) i també la incompetència
del president Tandja (reelegit el desembre del 2004) i la seva lentitud
per afrontar la crisis, són es culpables directes de que uns
3,6 milions d'habitants (de 11,8 que té el país) es trobin
amenaçats per la gana, segons estima l'ONU. Aquell mateix mes,
Tandja es reunia a la Casa Blanca amb Bush i altres dirigents africans:
la lluita contra el terrorisme els converteix, segons el president nordamericà,
"en uns veritables patriotes".
Mentre, milers de persones al Níger es manifestaven convocats
per sindicats i associacions a favor d'una ajuda real als més
desfavorits: les agències de l'ONU i el govern del Níger
decidiren que l'ajuda als més pobres no tenia per què
ser gratuïta, sinó venuda a crèdit o a canvi d'hores
de treball. Les imatges de les mobilitzacions massives contra aquestes
i altres decisions per afrontar la crisis político-humanitària,
que dicten els consells de l'ONU i el govern del Níger, no es
difondran. Com escriu Jean Nanga a finals d'aquell mes de juny: "Aquest
regim es caracteritza per la repressió als estudiants que s'oposen
a la mercantilització de la universitat, als organitzadors del
Fòrum Social del Níger , als sindicalistes en vaga contra
el nou pla de jubilacions dels funcionaris, als principals dirigents
de la Coordination Démocratique de la Société Civile
du Niger (CDSCN), que han organitzat la gran mobilització popular
(entre març i abril del 2005), amb una manifestació de
100.000 persones a Niamey en contra de la pujada del TVA (IVA) i del
encariment de la vida... En aquest període de mobilització
contra la globalització neoliberal, les lluites d'aquest poble,
realitzades de manera gairebé permanent, es troben lluny dels
mitjans de comunicació que edifiquen l'opinió internacional,
i pateixen un dèficit flagrant de solidaritat per part del moviment
altermundialista (4)."
________________________________
(1). Claude Raynaut y Souleymane Abba: "Trente ans d'indépendance: Repères et tendances" a Politique Africaine nº 38: Le Niger : Chroniques d'un Etat (París, 06/1990)
(2).
"Du parti progressiste nigérien au Sawaba", entrevista
amb Djibo Bakary a
Politique Africaine nº 38 (www.politique-africaine.com/numeros/pdf/038097.pdf)
(3). Odile Tobner: "Un peu d'histoire" (Billets d'Afrique nº 139, 09/2005)
(4).
Jean Nanga: "Famine et Marchandisation de la Charité au
Niger" (SolidaritéS, 28/06/2005)
______________________________________________
oozebap . 2005 .
sumari