<<
índex (tornar) .
___________________________________________________
Les
dones blanques i el privilegi de la solidaritat
Per
Houria
Bouteldja
Traducció:
D+A - Centre
de Documentació Virtual
És
el feminisme universal? Quina és la relació entre els
feminismes blanc/occidentals i els feminismes del tercer món,
entre ells els del món islàmic? És el feminisme
compatible amb l'Islam? Si és així, com legitimar-lo i
quins serien finalment les seves prioritats?
Primera
pregunta: és el feminisme universal?
Aquesta és la pregunta de totes les preguntes, quan sorgeix el
treball descolonial i quan es vol descolonializar el feminisme. Aquest
interrogant és essencial, no tant per la seva resposta, sinó
perquè ens obliga, a qui vivim a Occident, a prendre les precaucions
necessàries quan ens confrontem a "altres" societats
Prenguem l'exemple de les anomenades societats occidentals que han assistit
a l'emergència de moviments feministes i que han estat influenciades
per ells. Les dones que han lluitat contra el patriarcat i per una igual
dignitat entre homes i dones han obtingut drets i han fet progressar
la condició de les dones, de les quals jo mateixa en sóc
beneficiària. Comparem la situació d'aquestes dones, és
a dir, nosaltres, amb les de les anomenades societats primitives de
l'Amazona, per exemple.
Obro un parèntesis per explicar que no considero que cap societat
sigui primitiva. Penso que hi ha diversos espais/temps en el nostre
planeta, diferents temporalitats, i que cap civilització està
per davant o per darrere d'unes altres; que jo no em situo en l'escala
de progrés i que no considero tampoc el progrés com un
fi en sí mateix o com un horitzó polític. Per dir-ho
d'altra manera, no considero necessàriament el progrés
com a progrés, sovint és una regressió. I penso
que la qüestió descolonial s'aplica igualment a la nostra
percepció del temps. Tanco el parèntesis.
Per a reprendre el tema, si es pren el criteri del simple "benestar",
qui d'aquesta sala pot afirmar que les dones d'aquestes societats (que
no coneixen el feminisme tal com és concebut per nosaltres) son
més desgraciades que les dones europees, les quals no només
han participat en les lluites, sinó que han beneficiat a les
seves societats amb els seus inestimables assoliments?
Per la meva banda, sóc incapaç de respondre a aquest interrogant
i beneïda qui pugui fer-ho. Però una vegada més,
la resposta no és tan important. És la pregunta la que
ho és. Perquè ens obliga a una major humilitat i frena
les nostres tendències imperialistes i els nostres reflexos automàtics
d'ingerència. Ens obliga a no considerar les nostres normes com
universals i a no calcar la nostra realitat sobre la d'unes altres.
En resum, ens obliga a situar-nos en la nostra particularitat.
Havent abordat clarament aquest tema, em sento més lliure per
plantejar la segona pregunta relativa a les relacions entre els feminismes
occidentals i els del Tercer Món. Aquestes són forçosament
complexes, però una de les seves dimensions és la dominació
nord/sud. Una aproximació descolonial ha de qüestionar aquesta
relació i buscar invertir-la. Un exemple:
L'any 2007, les dones del Moviment Indígenes de la República
van participar en la marxa anual del 8 de març consagrada a la
lluita de les dones. En aquella època, la campanya nord-americana
contra Iran havia començat. Per tant, decidim desfilar darrera
d'una pancarta amb la frase: "No hi ha feminisme sense anti-imperialisme".
Portàvem totes kefies palestines i repartíem documents
de solidaritat amb tres dones iraquís de la resistència,
que havien estat detingudes i empresonades pels americans. A l'arribada,
les organitzadores del seguici oficial van començar a proclamar
crits de solidaritat amb les dones iranís. Aquestes paraules
d'ordre en plena ofensiva ideològica contra Iran ens van consternar
profundament. Per què les iranís o les argelines, i no
les palestines o les iraquís? Per què aquesta elecció
selectiva?
Com a contrapès a aquests eslògans, decidim expressar
la nostra solidaritat no cap a les dones del Tercer Món, sinó
cap a les dones occidentals. Així, vam començar a cridar:
Solidaritat amb les sueques!
Solidaritat amb les italianes!
Solidaritat amb les alemanyes!
¡Solidaritat amb les angleses!
Solidaritat amb les franceses!
Solidaritat amb les nord-americanes!
La qual cosa significava: per què només vosaltres, dones
blanques, teniu el privilegi de la solidaritat? També rebeu pallisses
i sou violades, també patiu les violències masclistes,
també esteu mal pagades, sou menyspreades, els vostres cossos
també són instrumentalitzats
Ens van mirar com si
fóssim d'un altre planeta. El que dèiem els semblava surrealista,
inconcebible. Era la quarta dimensió. No era tant el fet de recordar-los
la seva condició de dones a Occident el que els xocava. Era el
fet que les africanes i les àrabs s'autoritzaven a invertir simbòlicament
una relació de dominació i s'erigien com les madrines
protectores. En altres paraules, amb aquesta cabriola retòrica
se'ls demostrava que elles tenien en els fets un estatus superior al
nostre. Veient les seves reaccions d'incredulitat, vam començar
a riure
Un altre exemple: una amiga em comentava quan tornà d'un viatge
de solidaritat amb Palestina, com les dones franceses abordaven a les
palestines preguntant si elles utilitzaven mètodes anticonceptius
per controlar els seus embarassos. Segons la meva amiga, les palestines
no entenien que es puguin formular aquest tipus de preguntes així
com així, sent tan important a Palestina el tema demogràfic.
Les seves perspectives eren completament diferents. Per a moltes dones
palestines, tenir fills és un acte de resistència enfront
de la neteja ètnica israelí.
Aquests són dos exemples per a il·lustrar el que és
la nostra condició de dones racializades, comprendre les seves
temàtiques i afrontar un camí per a combatre el feminisme
colonial i eurocèntric.
És
l'Islam compatible amb el feminisme?
Aquesta pregunta és una provocació. No la tolero. Si la
faig ara, és perquè em poso en la pell d'un periodista
francès que creu formular una pregunta summament pertinent. Per
la meva banda, em nego a respondre-la, per principi. D'una banda, perquè
parteix d'una posició arrogant. La/el representant d'una civilització
"X" emplaça a la/el representant d'una civilització
"Y" de que ho demostri. A "I" se la col·loca
así en el banc dels acusats i ha de proporcionar les proves de
"la seva modernitat", justificar-se per a agradar a "X".
D'altra banda, perquè la resposta no és simple, doncs
el món islàmic no és monolític. El debat
pot així eternitzar-se fins a l'infinit i és justament
el que passa quan es comet l'error de respondre.
Per tant, jo tallo el debat, proposant la següent pregunta a "X":
¿és la República francesa compatible amb el feminisme?
Us puc assegurar una cosa: la victòria ideològica es troba
al final d'aquesta pregunta. A França, mor una dona cada tres
dies per violència conjugal. Es calcula que hi ha unes 48.000
violacions anuals. Les dones estan mal pagades. Les jubilacions de les
dones son immensament inferiors a les dels homes. El poder polític,
econòmic, simbòlic segueix estant en mans dels homes.
És cert que des dels anys 60-70 els homes participen més
en les tasques de la llar: estadísticament, 3 minuts més
en 30 anys! Així doncs, reprenc la meva pregunta: hi ha compatibilitat
entre la República francesa i el feminisme? La temptació
de respondre que no és gran. De fet, la resposta no és
ni sí ni no. Són les dones franceses les que han alliberat
a les dones franceses i és gràcies a elles que la República
és menys masclista del que era abans. El mateix és vàlid
pels països àrabs-musulmans, asiàtics o africans.
Ni més ni menys. No obstant això, amb un desafiament addicional:
consolidar la dimensió descolonial, la crítica de la modernitat
i de l'eurocentrisme en el combat de les dones.
I com legitimar el feminisme islàmic? Per la meva banda, aquest
es legitima a priori i no a posteriori. No existeix un examen de feminisme.
El simple fet que les dones musulmanes s'aixequin per a reivindicar
el seu dret i dignitat és suficient per a un ple reconeixement.
I sé, pel meu coneixement íntim de les dones del Magrib
o de la immigració, que "la-dona-submisa" no existeix.
Va Ser inventada. Conec a dones dominades. Submises? Moltes menys!
_________________________
*Fragment de la intervenció de Houria Bouteldja, portaveu del
Partit dels Indigenes de la República (PIR), al IV Congrés
Internacional de Feminisme Islàmic celebrat a Madrid l'octubre
de 2010.