Dones+Àfriques
Centre de Documentació Virtual

Articles i entrevistes


<< índex (tornar) .

___________________________________________________

Les dones blanques i el privilegi de la solidaritat

Per Houria Bouteldja
Traducció
: D+A -
Centre de Documentació Virtual


És el feminisme universal? Quina és la relació entre els feminismes blanc/occidentals i els feminismes del tercer món, entre ells els del món islàmic? És el feminisme compatible amb l'Islam? Si és així, com legitimar-lo i quins serien finalment les seves prioritats?

Primera pregunta: és el feminisme universal?

Aquesta és la pregunta de totes les preguntes, quan sorgeix el treball descolonial i quan es vol descolonializar el feminisme. Aquest interrogant és essencial, no tant per la seva resposta, sinó perquè ens obliga, a qui vivim a Occident, a prendre les precaucions necessàries quan ens confrontem a "altres" societats… Prenguem l'exemple de les anomenades societats occidentals que han assistit a l'emergència de moviments feministes i que han estat influenciades per ells. Les dones que han lluitat contra el patriarcat i per una igual dignitat entre homes i dones han obtingut drets i han fet progressar la condició de les dones, de les quals jo mateixa en sóc beneficiària. Comparem la situació d'aquestes dones, és a dir, nosaltres, amb les de les anomenades societats primitives de l'Amazona, per exemple.
Obro un parèntesis per explicar que no considero que cap societat sigui primitiva. Penso que hi ha diversos espais/temps en el nostre planeta, diferents temporalitats, i que cap civilització està per davant o per darrere d'unes altres; que jo no em situo en l'escala de progrés i que no considero tampoc el progrés com un fi en sí mateix o com un horitzó polític. Per dir-ho d'altra manera, no considero necessàriament el progrés com a progrés, sovint és una regressió. I penso que la qüestió descolonial s'aplica igualment a la nostra percepció del temps. Tanco el parèntesis.
Per a reprendre el tema, si es pren el criteri del simple "benestar", qui d'aquesta sala pot afirmar que les dones d'aquestes societats (que no coneixen el feminisme tal com és concebut per nosaltres) son més desgraciades que les dones europees, les quals no només han participat en les lluites, sinó que han beneficiat a les seves societats amb els seus inestimables assoliments?
Per la meva banda, sóc incapaç de respondre a aquest interrogant i beneïda qui pugui fer-ho. Però una vegada més, la resposta no és tan important. És la pregunta la que ho és. Perquè ens obliga a una major humilitat i frena les nostres tendències imperialistes i els nostres reflexos automàtics d'ingerència. Ens obliga a no considerar les nostres normes com universals i a no calcar la nostra realitat sobre la d'unes altres. En resum, ens obliga a situar-nos en la nostra particularitat.
Havent abordat clarament aquest tema, em sento més lliure per plantejar la segona pregunta relativa a les relacions entre els feminismes occidentals i els del Tercer Món. Aquestes són forçosament complexes, però una de les seves dimensions és la dominació nord/sud. Una aproximació descolonial ha de qüestionar aquesta relació i buscar invertir-la. Un exemple:
L'any 2007, les dones del Moviment Indígenes de la República van participar en la marxa anual del 8 de març consagrada a la lluita de les dones. En aquella època, la campanya nord-americana contra Iran havia començat. Per tant, decidim desfilar darrera d'una pancarta amb la frase: "No hi ha feminisme sense anti-imperialisme". Portàvem totes kefies palestines i repartíem documents de solidaritat amb tres dones iraquís de la resistència, que havien estat detingudes i empresonades pels americans. A l'arribada, les organitzadores del seguici oficial van començar a proclamar crits de solidaritat amb les dones iranís. Aquestes paraules d'ordre en plena ofensiva ideològica contra Iran ens van consternar profundament. Per què les iranís o les argelines, i no les palestines o les iraquís? Per què aquesta elecció selectiva?
Com a contrapès a aquests eslògans, decidim expressar la nostra solidaritat no cap a les dones del Tercer Món, sinó cap a les dones occidentals. Així, vam començar a cridar:
Solidaritat amb les sueques!
Solidaritat amb les italianes!
Solidaritat amb les alemanyes!
¡Solidaritat amb les angleses!
Solidaritat amb les franceses!
Solidaritat amb les nord-americanes!
La qual cosa significava: per què només vosaltres, dones blanques, teniu el privilegi de la solidaritat? També rebeu pallisses i sou violades, també patiu les violències masclistes, també esteu mal pagades, sou menyspreades, els vostres cossos també són instrumentalitzats… Ens van mirar com si fóssim d'un altre planeta. El que dèiem els semblava surrealista, inconcebible. Era la quarta dimensió. No era tant el fet de recordar-los la seva condició de dones a Occident el que els xocava. Era el fet que les africanes i les àrabs s'autoritzaven a invertir simbòlicament una relació de dominació i s'erigien com les madrines protectores. En altres paraules, amb aquesta cabriola retòrica se'ls demostrava que elles tenien en els fets un estatus superior al nostre. Veient les seves reaccions d'incredulitat, vam començar a riure…
Un altre exemple: una amiga em comentava quan tornà d'un viatge de solidaritat amb Palestina, com les dones franceses abordaven a les palestines preguntant si elles utilitzaven mètodes anticonceptius per controlar els seus embarassos. Segons la meva amiga, les palestines no entenien que es puguin formular aquest tipus de preguntes així com així, sent tan important a Palestina el tema demogràfic. Les seves perspectives eren completament diferents. Per a moltes dones palestines, tenir fills és un acte de resistència enfront de la neteja ètnica israelí.
Aquests són dos exemples per a il·lustrar el que és la nostra condició de dones racializades, comprendre les seves temàtiques i afrontar un camí per a combatre el feminisme colonial i eurocèntric.

És l'Islam compatible amb el feminisme?
Aquesta pregunta és una provocació. No la tolero. Si la faig ara, és perquè em poso en la pell d'un periodista francès que creu formular una pregunta summament pertinent. Per la meva banda, em nego a respondre-la, per principi. D'una banda, perquè parteix d'una posició arrogant. La/el representant d'una civilització "X" emplaça a la/el representant d'una civilització "Y" de que ho demostri. A "I" se la col·loca así en el banc dels acusats i ha de proporcionar les proves de "la seva modernitat", justificar-se per a agradar a "X". D'altra banda, perquè la resposta no és simple, doncs el món islàmic no és monolític. El debat pot així eternitzar-se fins a l'infinit i és justament el que passa quan es comet l'error de respondre.
Per tant, jo tallo el debat, proposant la següent pregunta a "X": ¿és la República francesa compatible amb el feminisme? Us puc assegurar una cosa: la victòria ideològica es troba al final d'aquesta pregunta. A França, mor una dona cada tres dies per violència conjugal. Es calcula que hi ha unes 48.000 violacions anuals. Les dones estan mal pagades. Les jubilacions de les dones son immensament inferiors a les dels homes. El poder polític, econòmic, simbòlic segueix estant en mans dels homes. És cert que des dels anys 60-70 els homes participen més en les tasques de la llar: estadísticament, 3 minuts més en 30 anys! Així doncs, reprenc la meva pregunta: hi ha compatibilitat entre la República francesa i el feminisme? La temptació de respondre que no és gran. De fet, la resposta no és ni sí ni no. Són les dones franceses les que han alliberat a les dones franceses i és gràcies a elles que la República és menys masclista del que era abans. El mateix és vàlid pels països àrabs-musulmans, asiàtics o africans. Ni més ni menys. No obstant això, amb un desafiament addicional: consolidar la dimensió descolonial, la crítica de la modernitat i de l'eurocentrisme en el combat de les dones.
I com legitimar el feminisme islàmic? Per la meva banda, aquest es legitima a priori i no a posteriori. No existeix un examen de feminisme. El simple fet que les dones musulmanes s'aixequin per a reivindicar el seu dret i dignitat és suficient per a un ple reconeixement. I sé, pel meu coneixement íntim de les dones del Magrib o de la immigració, que "la-dona-submisa" no existeix. Va Ser inventada. Conec a dones dominades. Submises? Moltes menys!

_________________________

*Fragment de la intervenció de Houria Bouteldja, portaveu del Partit dels Indigenes de la República (PIR), al IV Congrés Internacional de Feminisme Islàmic celebrat a Madrid l'octubre de 2010.

<< índex (tornar) .