entrevista amb Fatima Meer

___________________________________________________

Fatima Meer: Una vida dedicada a la lluita contra la discriminació

Entrevista de Tara Turkington
Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

Fatima Meer

Fatima Meer (Durban, 12 d'agost de 1928 - 12 de març de 2010) fou una escriptora sud-africana, acadèmica i destacada activista contra l'apartheid i a favor dels drets humans. Entre els llibres que va escriure, el més conegut és la biografia de Nelson Mandela "Higher than Hope", traduïda a més d'una desena d'idiomes. La següent entrevista va ser realitzada per a la Fundació Nelson Madela (http://www.nelsonmandela.org) el 13 de juliol de 2008, menys de dos anys abans de morir.

Tara Turkington: Vas treballar amb Nelson Mandela en una època molt complicada. Com fou treballar amb ell?

Fatima Meer: Bé, no vaig treballar amb ell, deixem-ho clar. Em vaig socialitzar amb ell, més que no pas treballar-hi.

TT: Però treballàveu per un objectiu comú. Quan dius que et vas socialitzar amb ell, què vols dir?

FM: Estava amb nosaltres. El vaig conèixer a través del meu marit [Ismail Meer]. Es va quedar amb nosaltres en aquesta casa [a Durban] mentre era el "Black Pimpernel" [en els anys seixanta].

TT: Per la teva experiència, com era a nivell personal?

FM: Molt afectuós i amable, molt lleial i totalment encantador. Algú de qui t'enamores, amb qui podies confiar i algú pel que faria qualsevol cosa. L'estimava i encara l'estimo.
Quan el vaig conèixer, acabava de casar-me i el meu marit volia que ens coneguéssim. Crec que el meu marit estava molt orgullós de mi, així que el va portar a casa nostra, a Pinetown, i ens vam asseure al jardí. I allà estava aquell gegant de bronze i tota l'estona em feia bromes. Jo tenia uns vint o vint-i-un anys i crec que era bonica. En les meves fotos d'aquella època em veig guapa, així que tontejava amb mi, encara que no em tractava d'igual a igual. El meu marit sempre em va veure com una joveneta, i ell el seguia.
Així doncs, allà estaven aquests dos homes tontejant amb mi. Hi havia un tercer amb ells, el Dr. Diliza Mji, també molt ben plantat. Imagina't com n' estava d'orgullosa: una noia de vint anys a la qual se li prestava tanta atenció. Planejaven alguna campanya i estaven molt ocupats.
La següent vegada que vaig veure a Nelson Mandela va ser durant el judici. El meu marit i ell van ser detinguts per traïció. I ja saps que els del jurat et criden per a l'interrogatori preliminar per ordre alfabètic, i els de la lletra "M" s'asseien junts. Vaig anar a Johannesburg per passar algun temps amb l'Ismail perquè estava retingut, i havia de viure a Johannesburg mentre durés el judici. Els caps de setmana tornava a casa, així que ens ho vam arreglar perquè pogués visitar-lo i passar temps amb ell, i en Nelson ens va convidar a sopar a casa seva.
Fou un vespre i la seva mare era l'amfitriona. En aquella època, encara no estava casat i vivia amb la seva mare. Ella havia preparat un sopar fabulós que ens va servir, encara que no es va asseure amb nosaltres. Ho va preparar tot, però després es va retirar i ens va deixar els tres a taula. Ell vivia en una part de la casa que utilitzava com a saló. Era una d'aquestes cases de camp per a treballadors que el govern havia construït en els suburbis. Aquest lloc ara es diu Orlando. Així que les habitacions eren petites i havies de fer-les servir com podies.
Ens vam asseure a l'altra part de l'habitació, que era el lloc per acomodar-se. L'habitació estava decorada amb un gran quadre (seria una còpia) de Lenin dirigint-se a les masses. No recordo exactament de què parlàrem, però bàsicament em vaig limitar a escoltar mentre ells xerraven.
La relació entre els dos era molt íntima, tant que quan en Nelson va conèixer a la Winnie [Madikizela] i van decidir casar-se (això m'ho va explicar la Winnie), ens la va enviar perquè donéssim el nostre vist-i-plau. No sé si fou així, però en qualsevol cas va telefonar a l'Ismail perquè anés a recollir a la senyoreta Madikizela a l'estació. Jo el vaig acompanyar i vam recollir a aquesta bellíssima noia.

TT: I què vas pensar? Òbviament vau donar la vostra aprovació.

FM: Bé, no teníem ni idea de que havíem de fer els nostres deures. Va ser mentre la Winnie i jo estàvem a la presó que li vaig preguntar: "Per què vas venir amb nosaltres? Amb que volies que t'ajudéssim?" I em va explicar això.
La Winnie era una presonera experimentada i llesta, però per a mi era la primera vegada. Ella sabia com moure's per la presó. Llavors era una estudiant a distància de sociologia a la Universitat de Sud-àfrica. Li deia a l'encarregat que em necessitava perquè l'ajudés a escriure el seu assaig i així em donaven permís per anar a la seva cel·la.
Estàvem empresonades en patis diferents, i una vegada que es va acostar li vaig dir: "Estic escrivint la teva biografia". Així és com va començar tot i per què vaig escriure la biografia de Mandela "Higher than Hope". En realitat, Winnie i jo vam ser coautores.
Vaig voler que fos la biografia de Winnie, però tant ella com jo estàvem "prohibides" (1), i no ens permetien comunicar-nos. Quan vam ser alliberades, no ens vam tornar a trobar. La vaig visitar una vegada a Brandfort, però no vam poder seguir amb el que havíem començat. Així que aquesta és la història.
Quan l'Ismail estava al judici per traïció, un dia en Nelson li va demanar que vingués amb ell a la cabina telefònica. Va trucar a la Winnie i després li va passar el telèfon a l'Ismail i li va dir: "Parla amb ella". Així que van mantenir una breu conversa i després en Nelson li digué que era la seva promesa i que estava enamorat. Així de íntima era la seva relació.

TT: Tota la teva vida has estat la portaveu dels pobres i t'has posicionat en contra de la injustícia. M'agradaria preguntar-te sobre el futur i què penses dels grans reptes que afronta Sud-àfrica i el nostre lideratge per combatre la pobresa. Encara ens queda un llarg camí per recórrer...

FM: No crec que tinguem uns dirigents que lluiten contra la pobresa, de fet són molt corruptes. Aquesta és la nostra tragèdia. I els líders no s'atreveixen a reconèixer el nostre fracàs, sempre canvien de tema o culpen als altres.
Agafem per exemple el fiasco de la xenofòbia. És una cosa amb el que han fracassat miserablement: no tenien cap política sobre el control de fronteres i qualsevol podia creuar-la. Cap política, ni efectius de cap tipus, i quan va passar el que va passar, una cosa del tot inevitable, van abandonar als anomenats refugiats.
Quan van arribar, els van abandonar als suburbis, uns llocs amb tan pocs recursos. I era previsible: la gent que no tenia recursos per compartir (ni tan sols els tenien per sobreviure, imagina't per compartir), però havia d'acollir als refugiats. Lògicament es podia esperar el pitjor. El govern a nivell local és el més pèssim de tots.
El govern comença a dalt de tot, però la gent veu el de sota, el local, i aquest nivell és un govern tirà i el que reflecteix és la tirania de l'ANC.
Així que quan va sorgir tota aquesta violència, què va fer el govern? No admetre el seu error i acusar a la població. Va dir que els ciutadans eren xenòfobs. Però crec que és totalment inacceptable que culpabilitzi d'aquesta manera a la població. I va empitjorar quan en el Dia de la Joventut Thabo Mbeki digué que van ser els joves els que van deixar que els criminals matessin als que protestaven. Així que en el dia en què la resta del país commemorava els joves, en el Dia de la Joventut, ell es va atrevir a culpar els joves per aquest inici de xenofòbia.

TT: No penses que les coses hagin millorat en absolut des de la democràcia?

FM: Moltes coses han millorat. D'una banda, les lleis racials han desaparegut, però més enllà d'això, què? Si agafem la Carta de la Llibertat, les promeses que ens vam fer a nosaltres mateixos en aquesta carta ... La Carta de la Llibertat és l'únic document històric que tenim on la gent ha registrat la seva veu i les seves aspiracions. Aquestes aspiracions no s'han complert.

TT: Creus que el futur lideratge ve dels pobres?

FM: No, no puc dir que el lideratge del futur vindrà d'aquí. La meva opinió és que la nostra Constitució és errònia ja que li dóna poder als partits, no a la gent. La gent no ha arribat a la democràcia en aquest país. La democràcia s'ha aconseguit pel partit. La gent no tria a ningú, ni poden triar als seus funcionaris, ni poden designar els seus dirigents: la gent segueix sent impotent.
Treballo a Chatsworth, que és un municipi de majoria índia, i he treballat molt dur per aconseguir que el lideratge sorgeixi de la gent, fins i tot hem presentat candidats en les darreres eleccions. Però és impossible presentar candidats fora del partit. Avui en dia, és la societat civil la que porta la reforma en aquest país, igual que succeí durant la lluita per l'alliberament. Vam fer un treball de recerca i vaig escriure un llibre titulat "Power of the Powerless" (El poder dels que no tenen poder). I on està el poder dels febles? En una gran quantitat d'organitzacions civils.
Vam tenir l'UDF [Front Democràtic Unit], el front comú contra l'apartheid, però l'UDF es va fer realitat gràcies a les organitzacions civils. Aquesta va ser la força de l'UDF. No va ser una organització o un partit polític en si mateix. Ara, et trobes que amb temes com l'habitatge, la pobresa o qualsevol altra cosa problemàtica, és la societat civil qui els afronta i, per tant, encara tenim un munt de moviments civils forts. Els sindicats també segueixen sent forts.

TT: Vas ser membre fundador de la Fedsaw [la Federació de Dones Sud-africanes]. Podries compartir amb nosaltres les teves experiències com a dona, lluitant per la justícia?

FM: En aquell moment teníem una organització aquí a Durban. Vam anar a Johannesburg per a la reunió de la fundació de la Fedsaw i jo formava part de l'executiu, tot i que molt allunyada dels peixos grossos. Vaig fundar una organització anomenada la Lliga de Durban i el Districte de la Dona. Era bàsicament una organització de representants índies i africanes. La presidenta era la responsable a Natal de la Lliga de Dones de l'ANC, Bertha Mkhize, i jo era la secretària.
Havíem passat els anomenats "disturbis racials" de 1949, on els indis van patir atacs terribles per part dels africans. Els africans van ser empesos per l'ajuntament de la ciutat blanca a cometre els atacs. La raó fou que el Congrés Indi de Natal i el Congrés de Transvaal van ser les primeres organitzacions polítiques que establiren una ofensiva contra el govern racista i organitzaren la resistència passiva l'any 1946. Índia va aconseguir la seva independència més o menys al mateix temps i així tingué un seient a les Nacions Unides. Els congressistes indis van enviar representants per explicar els fets i, com a resultat, la Índia denuncià davant les Nacions Unides, per primera vegada, el racisme a Sud-àfrica.

TT: No sabia que hi havia hagut una intervenció dels indis sud-africans.

FM: Al capdavant de la delegació de la Índia hi havia una noia, la germana de Jawaharlal Nehru, Vijaya Lakshmi Pandit, i el representant de Sud-àfrica va ser el general Jan Smuts. Aquí, els diaris parlaven de com aquesta dama "Coolie" s'havia enfrontat el general Smuts, perquè ell era el representant del racisme en aquest fòrum. Així que estaven furiosos contra la població índia d'aquí, i creien que els indis havien de ser castigats. Van organitzar aquesta revolta utilitzant el poble africà.
Vaig estudiar tota aquella situació i existeixen declaracions flagrants per part de la policia. La policia donava suport i protegia als batallons d'africans de la zona del port. Tenien l'alberg que hi ha per als treballadors portuaris, així que era fàcil organitzar la revolta. Fins i tot al atacs de Transvaal, els albergs van ser punts clau. És fàcil, quan ja tens les persones agrupades. Així que des dels molls es veien "impis" marxant cap a les zones dels indis i la policia hi col·laborava. A més, els diaris publicaven noticies dels africans trencant els aparadors de les botigues dels indis i la policia deia: "No passa res, són només botigues de coolies".
Així que hi va haver una estratègia evident per part de les autoritats locals. El Partit Unit tenia un lema: "Boats - not votes - for Indians," ("Vaixells -i no vots- per als indis"), perquè els indis ara reclamaven drets.

TT: Vaixells per a expulsar-los?

FM: Sí, tenien una política de repatriació per als indis. A cada indi que volgués tornar li donaven 20 lliures i un bitllet pagat cap a la Índia. I el Group Areas Act va ser dissenyat per privar els indis de totes les seves propietats i de tota la riquesa que havien acumulat i fer la seva vida tan miserable que finalment estiguessin disposats a dir: "Dóna'ns aquests bitllet gratuït i tornem a casa". Però casa seva era aquí, de manera que mai marxarien.

TT: Hi ha paral·lelismes amb els atacs xenòfobs actual, no creus? Et volia preguntar sobre la intolerància religiosa a nivell mundial. Sovint has rebut elogis per ser una musulmana exemplar en la manera en què has lluitat per la pau i la justícia. Veus un món cada vegada més intolerant? Quina és la teva opinió sobre on estem en aquest moment?

FM: Bé, el problema que tenim és realment amb els Estats Units d'Amèrica. Han assumit el lideratge del món. La gran tragèdia va ser quan Rússia va perdre el seu poder en la situació mundial, perquè fins aquell moment teníem un equilibri, les dues superpotències. Ara només en tenim una, i Estats Units, per sobre de tot, està interessat en apropiar-se dels recursos petrolers que estan en mans dels musulmans. Per tant, l'Orient Mitjà viurà en el caos fins que els Estats Units no obtinguin el control total d'aquests recursos. I arran d'això, sorgeix la intolerància en contra dels musulmans. Els enemics dels EUA van ser els comunistes, i avui ho són els musulmans.

TT: Creus que el lideratge va més enllà d'una persona?

FM: La política d'Estats Units està controlada pels interessos econòmics, no és cosa d'un sol home. Diuen que Barack Obama canviarà les coses, però no tindrà aquest poder, serà manipulat per la classe alta que té molt clar com han de ser les coses, a Amèrica i a la resta del món.
Aquesta és la nostra tragèdia actual, aquest és el nostre gran problema, i per desgràcia el nostre govern és molt incompetent, perquè busca la solució econòmica a les inversions estrangeres. Per exemple, el programa estatal Gear [Creixement, Ocupació i Política] i la redistribució va tenir uns resultats terribles i estem patint la conseqüència del Gear. El benestar que vam veure fou molt breu. Ara tenim una situació de fallida econòmica, perquè la nostra política no va donar poder al nostre poble. Vam viure un breu període més positiu durant l'aplicació de la RDP [Reconstrucció i Política de Desenvolupament], però la RDP no va sobreviure.
I aquí és on critico a Mandela. Mandela no ens va deixar amb una base sòlida. Va ser el primer president escollit democràticament a Sud-àfrica, però la seva influència no va anar prou lluny. Era un bon home i un líder meravellós, però quan va ser posat en llibertat ja era massa vell i estava massa cansat per guiar-nos pel bon camí, és a dir, d'acord amb la Carta de la Llibertat. Va deixar les coses al seu adjunt, Mbeki, i quan va acabar el seu mandat, se sentia obligat a donar-li suport. Com a resultat d'això, l'elecció del segon president de Sud-àfrica no va ser la més adient.

TT: Creus que Sud-àfrica va cap endavant?

FM: La Constitució haurà de canviar, d'una banda, i no sé com es pot fer. Hem de donar més poder al poble perquè pugui participar en l'elecció dels seus propis dirigents. No pots entrar en el joc electoral sense recursos financers. Ara, com estan les coses, els partits es financen, però el poble no. Si hi ha una organització civil que vol presentar un candidat, l'organització no rep cap ajut econòmic per fer-ho possible.

____________________________________

Notes

1. La "Prohibició" va ser una pràctica del govern racista que, entre altres coses, limitava el nombre de coneguts a qui tenia accés la persona a la qual se li aplicava la prohibició, així com els moviments d'aquesta. També se li negava el dret a publicar. [N. del T.]


Dones+Àfriques Centre de Documentació Virtual Articles i entrevistes
<< índex (tornar) . ___________________________________________________ Fatima Meer: Una vida dedicada a la lluita contra la discriminació Entrevista de Tara Turkington Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual Fatima Meer Fatima Meer (Durban, 12 d'agost de 1928 - 12 de març de 2010) fou una escriptora sud-africana, acadèmica i destacada activista contra l'apartheid i a favor dels drets humans. Entre els llibres que va escriure, el més conegut és la biografia de Nelson Mandela "Higher than Hope", traduïda a més d'una desena d'idiomes. La següent entrevista va ser realitzada per a la Fundació Nelson Madela (http://www.nelsonmandela.org) el 13 de juliol de 2008, menys de dos anys abans de morir. Tara Turkington: Vas treballar amb Nelson Mandela en una època molt complicada. Com fou treballar amb ell? Fatima Meer: Bé, no vaig treballar amb ell, deixem-ho clar. Em vaig socialitzar amb ell, més que no pas treballar-hi. TT: Però treballàveu per un objectiu comú. Quan dius que et vas socialitzar amb ell, què vols dir? FM: Estava amb nosaltres. El vaig conèixer a través del meu marit [Ismail Meer]. Es va quedar amb nosaltres en aquesta casa [a Durban] mentre era el "Black Pimpernel" [en els anys seixanta]. TT: Per la teva experiència, com era a nivell personal? FM: Molt afectuós i amable, molt lleial i totalment encantador. Algú de qui t'enamores, amb qui podies confiar i algú pel que faria qualsevol cosa. L'estimava i encara l'estimo. Quan el vaig conèixer, acabava de casar-me i el meu marit volia que ens coneguéssim. Crec que el meu marit estava molt orgullós de mi, així que el va portar a casa nostra, a Pinetown, i ens vam asseure al jardí. I allà estava aquell gegant de bronze i tota l'estona em feia bromes. Jo tenia uns vint o vint-i-un anys i crec que era bonica. En les meves fotos d'aquella època em veig guapa, així que tontejava amb mi, encara que no em tractava d'igual a igual. El meu marit sempre em va veure com una joveneta, i ell el seguia. Així doncs, allà estaven aquests dos homes tontejant amb mi. Hi havia un tercer amb ells, el Dr. Diliza Mji, també molt ben plantat. Imagina't com n' estava d'orgullosa: una noia de vint anys a la qual se li prestava tanta atenció. Planejaven alguna campanya i estaven molt ocupats. La següent vegada que vaig veure a Nelson Mandela va ser durant el judici. El meu marit i ell van ser detinguts per traïció. I ja saps que els del jurat et criden per a l'interrogatori preliminar per ordre alfabètic, i els de la lletra "M" s'asseien junts. Vaig anar a Johannesburg per passar algun temps amb l'Ismail perquè estava retingut, i havia de viure a Johannesburg mentre durés el judici. Els caps de setmana tornava a casa, així que ens ho vam arreglar perquè pogués visitar-lo i passar temps amb ell, i en Nelson ens va convidar a sopar a casa seva. Fou un vespre i la seva mare era l'amfitriona. En aquella època, encara no estava casat i vivia amb la seva mare. Ella havia preparat un sopar fabulós que ens va servir, encara que no es va asseure amb nosaltres. Ho va preparar tot, però després es va retirar i ens va deixar els tres a taula. Ell vivia en una part de la casa que utilitzava com a saló. Era una d'aquestes cases de camp per a treballadors que el govern havia construït en els suburbis. Aquest lloc ara es diu Orlando. Així que les habitacions eren petites i havies de fer-les servir com podies. Ens vam asseure a l'altra part de l'habitació, que era el lloc per acomodar-se. L'habitació estava decorada amb un gran quadre (seria una còpia) de Lenin dirigint-se a les masses. No recordo exactament de què parlàrem, però bàsicament em vaig limitar a escoltar mentre ells xerraven. La relació entre els dos era molt íntima, tant que quan en Nelson va conèixer a la Winnie [Madikizela] i van decidir casar-se (això m'ho va explicar la Winnie), ens la va enviar perquè donéssim el nostre vist-i-plau. No sé si fou així, però en qualsevol cas va telefonar a l'Ismail perquè anés a recollir a la senyoreta Madikizela a l'estació. Jo el vaig acompanyar i vam recollir a aquesta bellíssima noia. TT: I què vas pensar? Òbviament vau donar la vostra aprovació. FM: Bé, no teníem ni idea de que havíem de fer els nostres deures. Va ser mentre la Winnie i jo estàvem a la presó que li vaig preguntar: "Per què vas venir amb nosaltres? Amb que volies que t'ajudéssim?" I em va explicar això. La Winnie era una presonera experimentada i llesta, però per a mi era la primera vegada. Ella sabia com moure's per la presó. Llavors era una estudiant a distància de sociologia a la Universitat de Sud-àfrica. Li deia a l'encarregat que em necessitava perquè l'ajudés a escriure el seu assaig i així em donaven permís per anar a la seva cel·la. Estàvem empresonades en patis diferents, i una vegada que es va acostar li vaig dir: "Estic escrivint la teva biografia". Així és com va començar tot i per què vaig escriure la biografia de Mandela "Higher than Hope". En realitat, Winnie i jo vam ser coautores. Vaig voler que fos la biografia de Winnie, però tant ella com jo estàvem "prohibides" (1), i no ens permetien comunicar-nos. Quan vam ser alliberades, no ens vam tornar a trobar. La vaig visitar una vegada a Brandfort, però no vam poder seguir amb el que havíem començat. Així que aquesta és la història. Quan l'Ismail estava al judici per traïció, un dia en Nelson li va demanar que vingués amb ell a la cabina telefònica. Va trucar a la Winnie i després li va passar el telèfon a l'Ismail i li va dir: "Parla amb ella". Així que van mantenir una breu conversa i després en Nelson li digué que era la seva promesa i que estava enamorat. Així de íntima era la seva relació. TT: Tota la teva vida has estat la portaveu dels pobres i t'has posicionat en contra de la injustícia. M'agradaria preguntar-te sobre el futur i què penses dels grans reptes que afronta Sud-àfrica i el nostre lideratge per combatre la pobresa. Encara ens queda un llarg camí per recórrer... FM: No crec que tinguem uns dirigents que lluiten contra la pobresa, de fet són molt corruptes. Aquesta és la nostra tragèdia. I els líders no s'atreveixen a reconèixer el nostre fracàs, sempre canvien de tema o culpen als altres. Agafem per exemple el fiasco de la xenofòbia. És una cosa amb el que han fracassat miserablement: no tenien cap política sobre el control de fronteres i qualsevol podia creuar-la. Cap política, ni efectius de cap tipus, i quan va passar el que va passar, una cosa del tot inevitable, van abandonar als anomenats refugiats. Quan van arribar, els van abandonar als suburbis, uns llocs amb tan pocs recursos. I era previsible: la gent que no tenia recursos per compartir (ni tan sols els tenien per sobreviure, imagina't per compartir), però havia d'acollir als refugiats. Lògicament es podia esperar el pitjor. El govern a nivell local és el més pèssim de tots. El govern comença a dalt de tot, però la gent veu el de sota, el local, i aquest nivell és un govern tirà i el que reflecteix és la tirania de l'ANC. Així que quan va sorgir tota aquesta violència, què va fer el govern? No admetre el seu error i acusar a la població. Va dir que els ciutadans eren xenòfobs. Però crec que és totalment inacceptable que culpabilitzi d'aquesta manera a la població. I va empitjorar quan en el Dia de la Joventut Thabo Mbeki digué que van ser els joves els que van deixar que els criminals matessin als que protestaven. Així que en el dia en què la resta del país commemorava els joves, en el Dia de la Joventut, ell es va atrevir a culpar els joves per aquest inici de xenofòbia. TT: No penses que les coses hagin millorat en absolut des de la democràcia? FM: Moltes coses han millorat. D'una banda, les lleis racials han desaparegut, però més enllà d'això, què? Si agafem la Carta de la Llibertat, les promeses que ens vam fer a nosaltres mateixos en aquesta carta ... La Carta de la Llibertat és l'únic document històric que tenim on la gent ha registrat la seva veu i les seves aspiracions. Aquestes aspiracions no s'han complert. TT: Creus que el futur lideratge ve dels pobres? FM: No, no puc dir que el lideratge del futur vindrà d'aquí. La meva opinió és que la nostra Constitució és errònia ja que li dóna poder als partits, no a la gent. La gent no ha arribat a la democràcia en aquest país. La democràcia s'ha aconseguit pel partit. La gent no tria a ningú, ni poden triar als seus funcionaris, ni poden designar els seus dirigents: la gent segueix sent impotent. Treballo a Chatsworth, que és un municipi de majoria índia, i he treballat molt dur per aconseguir que el lideratge sorgeixi de la gent, fins i tot hem presentat candidats en les darreres eleccions. Però és impossible presentar candidats fora del partit. Avui en dia, és la societat civil la que porta la reforma en aquest país, igual que succeí durant la lluita per l'alliberament. Vam fer un treball de recerca i vaig escriure un llibre titulat "Power of the Powerless" (El poder dels que no tenen poder). I on està el poder dels febles? En una gran quantitat d'organitzacions civils. Vam tenir l'UDF [Front Democràtic Unit], el front comú contra l'apartheid, però l'UDF es va fer realitat gràcies a les organitzacions civils. Aquesta va ser la força de l'UDF. No va ser una organització o un partit polític en si mateix. Ara, et trobes que amb temes com l'habitatge, la pobresa o qualsevol altra cosa problemàtica, és la societat civil qui els afronta i, per tant, encara tenim un munt de moviments civils forts. Els sindicats també segueixen sent forts. TT: Vas ser membre fundador de la Fedsaw [la Federació de Dones Sud-africanes]. Podries compartir amb nosaltres les teves experiències com a dona, lluitant per la justícia? FM: En aquell moment teníem una organització aquí a Durban. Vam anar a Johannesburg per a la reunió de la fundació de la Fedsaw i jo formava part de l'executiu, tot i que molt allunyada dels peixos grossos. Vaig fundar una organització anomenada la Lliga de Durban i el Districte de la Dona. Era bàsicament una organització de representants índies i africanes. La presidenta era la responsable a Natal de la Lliga de Dones de l'ANC, Bertha Mkhize, i jo era la secretària. Havíem passat els anomenats "disturbis racials" de 1949, on els indis van patir atacs terribles per part dels africans. Els africans van ser empesos per l'ajuntament de la ciutat blanca a cometre els atacs. La raó fou que el Congrés Indi de Natal i el Congrés de Transvaal van ser les primeres organitzacions polítiques que establiren una ofensiva contra el govern racista i organitzaren la resistència passiva l'any 1946. Índia va aconseguir la seva independència més o menys al mateix temps i així tingué un seient a les Nacions Unides. Els congressistes indis van enviar representants per explicar els fets i, com a resultat, la Índia denuncià davant les Nacions Unides, per primera vegada, el racisme a Sud-àfrica. TT: No sabia que hi havia hagut una intervenció dels indis sud-africans. FM: Al capdavant de la delegació de la Índia hi havia una noia, la germana de Jawaharlal Nehru, Vijaya Lakshmi Pandit, i el representant de Sud-àfrica va ser el general Jan Smuts. Aquí, els diaris parlaven de com aquesta dama "Coolie" s'havia enfrontat el general Smuts, perquè ell era el representant del racisme en aquest fòrum. Així que estaven furiosos contra la població índia d'aquí, i creien que els indis havien de ser castigats. Van organitzar aquesta revolta utilitzant el poble africà. Vaig estudiar tota aquella situació i existeixen declaracions flagrants per part de la policia. La policia donava suport i protegia als batallons d'africans de la zona del port. Tenien l'alberg que hi ha per als treballadors portuaris, així que era fàcil organitzar la revolta. Fins i tot al atacs de Transvaal, els albergs van ser punts clau. És fàcil, quan ja tens les persones agrupades. Així que des dels molls es veien "impis" marxant cap a les zones dels indis i la policia hi col·laborava. A més, els diaris publicaven noticies dels africans trencant els aparadors de les botigues dels indis i la policia deia: "No passa res, són només botigues de coolies". Així que hi va haver una estratègia evident per part de les autoritats locals. El Partit Unit tenia un lema: "Boats - not votes - for Indians," ("Vaixells -i no vots- per als indis"), perquè els indis ara reclamaven drets. TT: Vaixells per a expulsar-los? FM: Sí, tenien una política de repatriació per als indis. A cada indi que volgués tornar li donaven 20 lliures i un bitllet pagat cap a la Índia. I el Group Areas Act va ser dissenyat per privar els indis de totes les seves propietats i de tota la riquesa que havien acumulat i fer la seva vida tan miserable que finalment estiguessin disposats a dir: "Dóna'ns aquests bitllet gratuït i tornem a casa". Però casa seva era aquí, de manera que mai marxarien. TT: Hi ha paral·lelismes amb els atacs xenòfobs actual, no creus? Et volia preguntar sobre la intolerància religiosa a nivell mundial. Sovint has rebut elogis per ser una musulmana exemplar en la manera en què has lluitat per la pau i la justícia. Veus un món cada vegada més intolerant? Quina és la teva opinió sobre on estem en aquest moment? FM: Bé, el problema que tenim és realment amb els Estats Units d'Amèrica. Han assumit el lideratge del món. La gran tragèdia va ser quan Rússia va perdre el seu poder en la situació mundial, perquè fins aquell moment teníem un equilibri, les dues superpotències. Ara només en tenim una, i Estats Units, per sobre de tot, està interessat en apropiar-se dels recursos petrolers que estan en mans dels musulmans. Per tant, l'Orient Mitjà viurà en el caos fins que els Estats Units no obtinguin el control total d'aquests recursos. I arran d'això, sorgeix la intolerància en contra dels musulmans. Els enemics dels EUA van ser els comunistes, i avui ho són els musulmans. TT: Creus que el lideratge va més enllà d'una persona? FM: La política d'Estats Units està controlada pels interessos econòmics, no és cosa d'un sol home. Diuen que Barack Obama canviarà les coses, però no tindrà aquest poder, serà manipulat per la classe alta que té molt clar com han de ser les coses, a Amèrica i a la resta del món. Aquesta és la nostra tragèdia actual, aquest és el nostre gran problema, i per desgràcia el nostre govern és molt incompetent, perquè busca la solució econòmica a les inversions estrangeres. Per exemple, el programa estatal Gear [Creixement, Ocupació i Política] i la redistribució va tenir uns resultats terribles i estem patint la conseqüència del Gear. El benestar que vam veure fou molt breu. Ara tenim una situació de fallida econòmica, perquè la nostra política no va donar poder al nostre poble. Vam viure un breu període més positiu durant l'aplicació de la RDP [Reconstrucció i Política de Desenvolupament], però la RDP no va sobreviure. I aquí és on critico a Mandela. Mandela no ens va deixar amb una base sòlida. Va ser el primer president escollit democràticament a Sud-àfrica, però la seva influència no va anar prou lluny. Era un bon home i un líder meravellós, però quan va ser posat en llibertat ja era massa vell i estava massa cansat per guiar-nos pel bon camí, és a dir, d'acord amb la Carta de la Llibertat. Va deixar les coses al seu adjunt, Mbeki, i quan va acabar el seu mandat, se sentia obligat a donar-li suport. Com a resultat d'això, l'elecció del segon president de Sud-àfrica no va ser la més adient. TT: Creus que Sud-àfrica va cap endavant? FM: La Constitució haurà de canviar, d'una banda, i no sé com es pot fer. Hem de donar més poder al poble perquè pugui participar en l'elecció dels seus propis dirigents. No pots entrar en el joc electoral sense recursos financers. Ara, com estan les coses, els partits es financen, però el poble no. Si hi ha una organització civil que vol presentar un candidat, l'organització no rep cap ajut econòmic per fer-ho possible. ____________________________________ Notes 1. La "Prohibició" va ser una pràctica del govern racista que, entre altres coses, limitava el nombre de coneguts a qui tenia accés la persona a la qual se li aplicava la prohibició, així com els moviments d'aquesta. També se li negava el dret a publicar. [N. del T.]
<< índex (tornar) .