Entrevista amb Yasmin Jusu-Sheriff

___________________________________________________

Yasmin Jusu-Sheriff:
"Em sembla que les universitàries no comprenen les connexions entre elles i les dones de les comunitats."

Entrevista realitzada per Margo Okazawa-Rey
Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

A l'octubre del 2007, l'African Gender Institute (Universitat de Ciutat del Cap, Sud-Àfrica) va començar una nova iniciativa sobre Gènere i Militarisme on es realitzaren tallers regionals composats per especialistes i activistes que treballen sobre conflictes, processos de pau i temes de seguretat, provinents de Ruanda, Uganda, Sierra Leone, Libèria, Ghana, Nigèria i Sud-Àfrica. Margo Okazawa-Rey, de la Xarxa Internacional de Dones per la Pau i la Seguretat, va participar-hi i va tenir l'oportunitat de mantenir la següent conversa amb Yasmin Jusu-Sheriff, membre de la Comissió dels Drets Humans de Sierra Leone i vice-presidenta de la Mano River Women's Peace Network (MARWOPNET).

Margo Okazawa-Rey: Vostè és una de les cinc integrants de la Comissió pels Drets Humans a Sierra Leone. Ens podria explicar breument com es va implicar en el treball humanitari i, en particular, sobre el seu interès pels assumptes de gènere?

Yasmin Jusu-Sheriff: Em vaig implicar en el treball humanitari perquè provinc d'una família de polítics molt actius. El meu pare està en un partit i la meva mare va estar implicada en tot tipus de treball per a les dones, de voluntariat i de millora de les condicions de la dona. Sempre m'ha interessat fer alguna cosa tant en el meu treball públic com privat. Quan vaig tornar del Regne Unit, com a jove advocada, la meva mare va voler que assistís a tots els seminaris i que escrivís articles sobre temes relacionats amb els drets de les dones. Tot això em va fer veure que la situació de la dona era bastant dolenta. Provinc d'una trajectòria on si veus alguna cosa que consideres incorrecta, has de fer alguna cosa per canviar-la. Suposo que fou per això que em vaig implicar en les organitzacions de dones.
Durant el govern militar i la guerra, com moltes altres dones de Sierra Leone, em vaig radicalitzar. Molt aviat vam poder veure com les dones patíem desproporcionadament els efectes, i també vam copsar que les experiències de les dones passaven desapercebudes. Per les notícies no sabies què els passava. La gent no en parlava, i cada vegada em vaig implicar més en el moviment de dones, on la meva mare ja hi estava compromesa. Vaig començar per la qüestió d'intentar tornar a un govern civil i en implicar a les dones en el procés de pau.
Vaig continuar amb aquest compromís quan vam anar a Guinea fugint de la guerra, fugint pel cop militar. Llavors dirigia un moviment de dones on defensàvem la no cooperació amb els militars. Encoratjàvem a la gent a què abandonés el país. No podíem cooperar amb els militars si no retornaven el poder a un govern escollit democràticament. A Guinea també em vaig implicar amb algunes altres africanes que ja coneixia i que treballen en temes de gènere.

MOR: Ha mencionat l'impacte que té per les dones el militarisme i les guerres com un punt específic de no retorn en el seu desenvolupament personal. Podria parlar-nos una mica més com li va afectar i quines conclusions en va treure?

YJS: Hi ha dues experiències que m'han impactat molt. Mentre estava a Guinea, vaig treballar assistint als refugiats. Allà vaig conèixer una noia que ja havia fugit de la guerra a Libèria cap a Sierra Leone, i d'allà a Guinea. Em va dir que la solució al conflicte passava per la unió de les dones dels tres països. Havíem de treballar conjuntament per aturar la guerra. La idea de la Mano River Women's Peace Network (MARWOPNET, http://www.marwopnet.org) va néixer d'aquí.
La segona experiència també fou amb una dona que vaig trobar en un camp de refugiats a Guinea. Ja ens coneixíem de Sierra Leone. Em va explicar que una de les raons per les que vivia a Guinea era perquè el camp de refugiats a les afores de Freetown on ella i els seus fills vivien havia patit un terrible atac. Les dones d'allà van agafar els nens i van fugir. No hi havia cap home. Van arribar a un control militar, i els soldats els van prohibir el pas. Era ja cap el tard, així que havien de passar la nit en aquell control. Es van ajeure allà al terra, a l'aire lliure. No volien endinsar-se al bosc perquè tenien por. Els preocupava que els rebels armats tornessis i els ataquessin, així que van romandre al costat dels soldats. Com que s'estaven allà, van poder escoltar les notícies a la ràdio de les vuit del vespre. Deien: "Shhh, escolteu!" Ara diran alguna cosa sobre l'atac que hem sofert!", ja que es tractava d'un atac important. Però van seguir tot l'informatiu fins al final i res. Tot i que hi havia hagut ferits i morts i que havien hagut de fugir corrents! Em va dir que aquell silenci l'havia impactat molt.
L'endemà els soldats les van deixar passar i van arribar a Freetown, i tothom feia com si res. Ningú sabia el que havia passat. Em va venir a veure, però no hi era. En aquell moment del seu relat, em va mirar fixament i em digué: "Si haguéssim mort, ningú no ho sabria". Això em va impactar molt. En certa manera, les dones africanes no existim. Ningú ens veu. Davant nostre la gent sembla com si fos cega. Després d'aquestes experiències, vaig veure clar que havia de fer alguna cosa per veure-"les" i escoltar-"les".
Jo mateixa i les meves companyes (dones de la èlit, professionals i que normalment estan acostumades a "ser algú") vam viure experiències similars quan vam arribar a Conakry. Ens van tractar com a refugiades. Moltes de nosaltres no parlàvem francès, i érem simplement "Leone", que era com ens deien. Molts guineans foren molt amables, però molts creien que havíem portat aquesta cosa en nosaltres mateixes, que senzillament érem dèbils. Guinea és un país majoritàriament musulmà, i hi ha molts a Sierra Leone que beuen alcohol, i tenien molts prejudicis.

MOR: I judicis morals?

YJS: Exacte. D'alguna manera era com que portàvem la guerra en nosaltres. "Mira-les, són decadents, mandroses". Havíem de reunir-nos amb la representant de la PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) a Sierra Leone, que en aquell moment tenia el despatx a Conakry, ja que es volia reunir amb totes aquelles que ja havia conegut a Sierra Leone. Vam anar-hi amb transport públic, i no amb cotxes com els que teníem abans. Vam arribar davant de la seva oficina, on hi havia guardes de seguretat. Vam voler entrar, però ens van demanar la documentació, però no en teníem, així que no ens va deixar passar. Fou una cosa que em sorprengué. A moltes de nosaltres ens saltaven les llàgrimes. No érem ningú!
Totes aquestes experiències em demostrà que havia de fer alguna cosa. Si aquella noia, sense res, havia tingut la gran idea de crear una organització de dones per la pau d'àmbit regional, veia que havia de fer el possible per a que es realitzés. Veia que aquella noia li havia donat moltes voltes i que per a ella significava molt. En sap molt de greu perquè no sé el seu nom. Fou mentre parlàvem, tot transportant menjar, i cap de les dues ens vam preguntar com ens dèiem. Em sap molt de greu que mai li podrem agrair.
Tenim un grup de dones a Guinea, actives al Fòrum de Dones de Sierra Leone. Des de 1994 han estat molt actives per al retorn del govern civil. El nostre projecte "Democratització i millora" es va interrompre pel cop militar del maig de 1997. Així que quan ens vam exiliar, ja estàvem ben organitzades. Vaig continuar treballant amb aquestes dones, i vam crear una xarxa amb altres africanes, especialment amb entitats de la Femmes Africa Solidarité (FAS). La FAS és una organització regional que dóna suport i promou les iniciatives de pau provinents de les dones. Així que vam parlar amb la FAS i així és com vam formar la MARWOPNET. Ens va portar molt de temps. Al setembre de 1997 ens vam reunir per primera vegada amb aquella dona del PNUD i fins el maig del 2000 no vam fer la primera reunió per fundar la MARWOPNET.

MOR: Tres anys després!

YJS: Sí, llavors vam començar. Aquell maig del 2000 la crisi ja era molt profunda. Hi havia molta violència i problemes pels refugiats de Sierra Leone i Libèria. La guerra estava en el seu pitjor moment. Les dones tenien moltes ganes de passar a l'acció. Estava bé que poguéssim establir vincles amb les guineanes, ja que tot el temps que vam ser a Guinea, fins el maig del 98, vam fer alguns contactes, però mai vam aconseguir que empatitzessin del tot amb la nostra causa. Entenia d'on provenia la seva actitud ja que nosaltres mateixes tampoc teníem una compassió total respecte a la situació de les refugiades de Libèria a Sierra Leone. En aquell temps vaig viatjar a Libèria i l'home que conduïa el cotxe amb el que em desplaçava pel país em va explicar les seves vivències horribles com a refugiat a Sierra Leone, on els senyors de la guerra no els permetien cuinar alguns dies de la setmana, o cuinar segons què, o els esbroncaven si resaven quan no tocava. Així doncs, podia entendre a les guineanes, al contrari d'altres, perquè recordava que nosaltres tampoc ens havíem comportat com havíem de fer-ho amb els nostres refugiats. Per a mi, com et comportes amb els estrangers és una qüestió molt important.

MOR: Així doncs, us vau agrupar tres grups de dones veïnes que a vegades us vèieu i us escoltàveu i a vegades no. Suposo que aquesta crisi representa una oportunitat per a totes vosaltres per veure a les altres d'una manera més diversa que fins llavors.

YJS: Absolutament. No només ens va permetre veure'ns en els tres països, sinó també en el mateix país. Una de les coses que va passar amb aquella experiència fora de les oficines de la PNUD fou que, per primer cop, vaig entendre realment a les dones de Sierra Leone que no saben anglès. No és que no siguis suficientment intel.ligent, o que no siguis una bona persona, però estàs totalment desvalguda si no tens l'idioma. Pots ser qualsevol, però en aquella situació senzillament ets una estúpida i prou.

MOR: És una lliçó important.

YJS: Això va influenciar molt el que intentava fer. Sempre he pensat que una part del que he de fer és facilitar que les dones trobin les seves pròpies veus, de maneres molt diverses.

MOR: Ha dit que abans del cop militar del 97, ja hi havia un moviment de dones en augment. Quins eren alguns dels principis bàsics del moviment de dones de Sierra Leone i com aquests fonaments van xocar amb el que succeí posteriorment?

YJS: La guerra havia començat el 1991. I a Sierra Leone sempre hi ha hagut la idea, força estesa i dominant, de que les dones hem d'actuar col·lectivament. Tenim moltíssimes societats de dones tradicionals. Les dones participen en grups femenins, estan a l'església, o a les societats bundu (societats secretes formades per dones). Normalment una dona pertany a algun tipus de col.lectiu. Com que no ens han deixat formar partits polítics i ho han fet amb violència, ens hem esforçat molt per crear associacions i entitats de dones.
Aquestes organitzacions foren impulsades per la ineficàcia amb la qual les autoritats gestionaren la guerra. Tot just començar el conflicte, va haver diferències entre la propaganda i la realitat. El govern "estava guanyant la guerra i no passava res que no controlés", però centenars de persones varen arribar a Freetown completament consternades, explicant terribles històries del que els havia succeït al front. Però el govern continuava dient que no passava res. Durant els noranta, les organitzacions de dones van haver de superar aquesta distància a la xarxa social perquè el govern continuava sense admetre que hi havia un problema. Les dones ens deien que havíem de fer alguna cosa ja que el govern no estava lluitant prou eficaçment, i els rebels avançaven ràpidament. No podíem estar segures de si ens despertaríem i ens trobaríem als rebels pels carrers de Freetown.

MOR: Hi havia una gran sensació d'inseguretat i incertesa.

YJS: Sí, i de por. Per això es va crear el Moviment de Dones per la Pau de Freetown, que fou una organització que reunia a dones perquè treballessin conjuntament per a la pau, i també altres entitats de dones que van esdevenir molt actives i representatives. També van sorgir-ne de noves, més petites, com la que jo formava part, que volíem acabar amb el règim militar. El Fòrum de les Dones, que havia estat un espai creat senzillament per a trobar-nos i parlar, es convertí en la plataforma on mobilitzar-nos, radicalitzar-nos i passar a l'acció. Ens ajudava el fet que existissin totes aquestes xarxes per tot el país abans de la guerra, com la YWCA, l'Associació de Dones Catòliques, l'Associació de Dones per al Desenvolupament Nacional… La comissió nacional ens va dir: "Ajudeu-nos a portar a totes les dones del país". No sabíem com, però vaig parlar amb la meva mare i ella coneixia a trenta dones de tot Sierra Leone i com contactar-les. Així que aquelles xarxes encara hi eren, estaven soterrades, però eren operatives, i totes les dones es coneixien. Si trucava a una i li deia "et truco perquè m'ha donat el teu nom la tal…" elles em contestaven: "Sí, és clar, compta amb mi".

MOR: Representaven a tots els sectors de la societat? Les dones rurals, urbanes, les de classe mitja, les riques, les pobres…?

YJS: Majoritàriament sí. Lògicament, com sol passar, les dones de l'èlit dominaven. Però a Freetown teníem moltes dones desplaçades, moltes de les zones rurals, i les organitzacions de dones treballaven amb elles. Van fer molta formació, molt treball per millorar les seves capacitats i la seva economia. Hi havia xarxes que es centraven particularment en aquest sector. Així que mantenien vincles amb les seves comunitats d'origen i podien oferir un gran ventall. Fins i tot ara puc anar a moltes parts del país i trobaré dones que em reconeixerà d'alguna cosa que vam fer l'any 95.

MOR: És un gran èxit.

YJS: Sí, fou un gran repte i va suposar una gran millora. Encara ho és.

MOR: Com li va afectar personalment i com encaixa aquelles lliçons amb el treball que està realitzant actualment?

YJS: Bé, la major part va ser molt positiu. Ja fa més de deu anys que vam començar i les dones encara continuem amb les activitats polítiques. A MARWOPNET, quan vaig esdevenir la cap de la secció nacional, m'interessava molt que s'expandís fora de la capital. Quan la vam crear, i degut a la guerra, les zones rurals eren pràcticament inaccessibles. Així doncs, del 2000 al 2004 la MARWOPNET es va limitar a Freetown. Les dones de la capital havien de sortir i les dones amb les que ens reuníem eren més beneficiàries que responsables. Tot i això, des del 2004 he intentat que sigui més real la nostra incidència entre les marginades. Per anar a les comunitats i establir els vincles, per a què ens parlin i que les podem ajudar si volen parlar amb qui sigui, o fer de portaveu si ho necessiten. Em vaig sentir molt bé quan vaig sentir que una dona, en un dels districtes, li deia a una amiga: "Si t'ha dit que et portarà a veure al president, ho farà. Pots confiar-hi!". Intentem mantenir aquest principi de facilitar que parlin per elles mateixes. Pot ser difícil, però no ho és tan com sembla, ja que aquestes dones estan molt capacitades. Només els hi manquen les oportunitats o els contactes.

MOR: Aquestes experiències han canviat les seves opinions sobre qui són realment les dones?

YJS: Sí. Bé, probablement no. Quan miro enrere veig que la meva àvia va tenir una gran influència en la meva vida. A la superfície pots veure una africana analfabeta i pobra. Si veus una fotografia seva, pensaràs: "Qui és aquesta?" Però de fet, tenia moltes capacitats i recursos, molts coneixements. Quan vaig fer el meu màster sobre dret humanitari, vaig fer també jurisprudència islàmica. I estava estudiant la llei sobre el matrimoni i vaig poder veure tot allò que la meva àvia acostumava a dir-me. Vaig veure que el seu coneixement sobre les lleis malachi i les islàmiques eren absolutament exactes. Ho coneixia interiorment i exteriorment.

MOR: I no tenia cap màster…

YJS: Exacte! I tot el que em va dir era correcte. Molts musulmans joves, de la meva generació, no saben res d'això. Recordo a la meva tia dient-me com el seu pare insistia en què les dones aprenguessin l'Alcorà igual que els homes. Ella acostumava a queixar-se perquè ell deia que tenien que fer-ho èr sobre d'altres prioritats. Veig que aquell home havia insistit, i veritablement així les va educar, perquè després d'això vaig parlar amb les meves tietes i totes eren molt il·lustrades.
I fins fa poc no me n'havia adonat que hi ha una tradició de dones intel.lectuals a l'islam. No l'hi havia fet cas. Hi ha un llibre, la biografia de Nana Asma'u, la filla de Usmanu Dan Fodio (el guerrer musulmà que va establir el califat de Sokoto al nord de Nigèria). La seva filla fou una pensadora i professora notable.

MOR: Així doncs, la seva àvia la va influenciar?

YJS: Definitivament sí.

MOR: Qui més la va inspirar?

YJS: Bé, moltes dones de la meva família foren molt inspiradores. La meva mare és una bibliotecària molt interessada en la història, la història familiar i la genealogia. Així és com conec totes aquestes històries meravelloses.

MOR: Abans de l'entrevista, quan estàvem al taller, ha mencionat la diferència entre les senyores dels marges i les senyores de la muntanya, com una metàfora de la divisió entre les dones a l'acadèmia i les que estan a les organitzacions de base. Quina mena de relació li agradaria que mantinguessin aquests dos grups? Creu que el potencial per ambdós col.lectius és que treballin de manera conjunta?

YJS: Hi havia una altra dona que ens vam fer molt amigues, que es deia Hajia Aisha Sasu. Era una dona krio, nascuda cristiana però conversa a l'islam. Una de les coses que em va dir fou: "Tens estudis i tots aquests coneixements ara els has d'emprar per a nosaltres. No t'imaginis ni un segon que Déu t'ha donat aquestes capacitats per al teu sol profit. No, és per un propòsit". I això crec que és el que s'ha perdut. Em sembla que les universitàries no comprenen les connexions entre elles i les dones de les comunitats. Quan vius a segons quines parts d'Àfrica, pots sentir-te molt malament perquè tu tens molt i altres tan poc…

MOR: Degut a les desigualtats socials?

YJS: Exactament. Acostumo a dir a les meves amigues de la universitat que saben que formo part de la classe alta, part de "l'enemic". Però pots fer el que la Hajia ens va demanar que féssim. Per exemple, ens digué: "No m'agraden els termes com 'grups de base'. És com si nosaltres estiguéssim a sota i vosaltres a sobre. Marxeu i torneu amb un terme més adient". Li vam proposar "dones de l'àmbit comunitari", que va acceptar. Així que si pots fer el que la Haija ens va demanar, crec que pot ser molt satisfactori, perquè significa que pots utilitzar les teves capacitats cap als altres i que obtindràs una bona recompensa. Si no tendeixes a allò "col.lectiu" (en oposició a la cultura "individualista" occidental), si no treballes amb les persones a nivell comunitari, si no et mantens amb les teves arrels africanes, tindràs problemes.
A la universitat, les dones són molt individualistes, així que fàcilment són víctimes. He patit males experiències en l'àmbit públic i oficial on m'he sentit com una víctima, sola i desprotegida. Així doncs, crec que les relacions i els vincles són un benefici per ambdues cares del nostre treball. L'anar junts proporciona que les persones tinguin més maneres de veure's i entendre's i viure amb sí mateixes. Degut a algunes de les experiències que han tingut les dones, no tens com dir-ho. Va més enllà de la comprensió. En el tipus de societat que has crescut, no tens paraules per descriure algunes de les barbaritats. Altres poden venir i ajudar-te amb els termes que necessites per entendre, processar i gestionar la teva experiència.

MOR: D'alguna manera part de la feina és ajudar als altres a ser multilingües, de tenir diversos llenguatges depenent de les situacions. I en la seva experiència amb la Hajia, sembla que també ha de reconceptualitzar-ho. No només es tractava del concepte "de base", sinó que vosté, com a professora, també aprenia. És un procés recíproc.

YJS: Absolutament. Estem constantment aprenent, i crec que sóc una estudiant de mena. M'agrada aprendre. Ara començo a veure que tinc certes capacitats de lideratge, però crec que el meu instint natural sempre ha estat el de ser algú que està al darrera, que segueix.

MOR: De veritat? No m'ho puc creure!

YJS: Sí. Només recentment em començo a acceptar i a dir-me: "No, Yasmin. Alguns dels teus problemes vénen perquè en algunes situacions no vols posar-te al capdavant, però pots dirigir i has de fer-ho". Durant aquests moments, forçar-te a ser el deixeble no és útil.

MOR: També diferenciem entre lideratge i seguiment a cegues, però em pregunto si ha pensat com ambdues posicions interactuen. Què pensa sobre el lideratge feminista i quins serien els tres principis més importants d'aquest?

YJS: Déu meu! Bé, hauria de contemplar l'acció d'escoltar, no creu? I suposo que l'ideal cristià del servei, "el primer serà l'últim i l'últim serà el primer". Això hauria de formar part d'aquests principis. Ja en tenim dos. Quin seria el tercer?

MOR: Crec que hauria de ser alguna cosa relacionada amb el procés particiatiu, i no amb un procés jeràrquic.

YJS: Sí. Durant anys, per exemple, al Fòrum de les Dones hem mantingut aquesta idea de rotació de la presidència. Cada mes una organització ha d'encarregar-se del Fòrum i presidir les reunions i organitzar totes les activitats. Pensava que era una idea meravellosa, però hi havia qui insistia que això no funcionaria. El govern vol saber qui presideix el Fòrum per a establir-hi relacions. Al final les institucions ens han burocratitzat i el Fòrum ha mort. Així que ara tenim un executiu que només es parla a sí mateix. I tens totes aquestes estructures formals, però no tens dinamisme. Els donants van ser molt instrumentals en aquest procés.

MOR: Tinc una pregunta més. Hem parlat sobre la seguretat, tan a nivell general com en el de les dones. Quins creu que són els elements fonamentals d'això?

YJS: Crec que una de les claus de la seguretat hauria de ser la necessitat per a la consistència i la seguretat de la gent, a tots nivells. És un ideal, una cosa a la que hem d'aspirar. Però crec que com més certesa i coherència té la gent, més poden entendre el seu entorn i el poden controlar, d'alguna manera. Aquest sentiment de que no tot està fora del teu control està relacionat amb la necessitat d'informació i obertura. Crec que la informació també és important, perquè ens permet escollir. Pots decidir per tu mateixa. Tens autonomia. Com es veuen les persones a sí mateixes és molt important per la seguretat humana.
Seguidament, també crec que els drets humans i els drets econòmics i socials són un component important. El fet que puguis gaudir o tenir accés al teu dret a menjar, a l'educació i a la sanitat. Les nostres experiències passades ens mostren que la policia i els soldats no tenen molt a veure amb la seguretat.

MOR: No, probablement siguin l'oposat.

YJS: Sé que si la gent té informació i autonomia es poden protegir per sí mateixos. I crec que al crear l'oportunitat per la gent de poder protegir-se a sí mateixos és una part important de la seguretat humana.

MOR: És el concepte d'autodeterminació, però no només en el sentit individual, sinó també col.lectiu.

YJS: Exacte. La participació, l'oportunitat de ser escoltats i escoltades, de participar realment en la presa de decisions, és molt important. El govern local, el que està més a prop teu, és una part important del que considero seguretat.

MOR: Moltes gràcies.

______________________________
Publicat en anglès a Feminist Africa nº10, 2008 (www.feministafrica.org)