Centre de Documentació Virtual sobre les Dones a l'Àfrica

___________________________________________________

Jacqueline Kalimunda, cineasta ruandesa
Entrevistada per Viviane Azarian
Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

Jacqueline Kalimunda va néixer a Kigali, la capital de Ruanda, l'any 1974. El 2002 va realitzar el seu primer curtmetratge, Histoire de tresses, que fou premiat a varis festivals internacionals. Quatre anys apareix el documental Homeland, una visió personal sobre el genocidi de Ruanda que la converteix en una de las realitzadores africanes més interessants del moment.

Jacqueline Kalimunda recull el premi al millor curtmetratge per Histoire de Tresses al Zanzibar International Film Festival (ZIFF).

Homeland és el teu segon treball després del curtmetratge de ficció Histoire de tresses l'any 2002. Aquest pas de la ficció al documental, i del curt al llarg, és poc habitual: per què has escollit el documental?

Em sento més a prop de la ficció, perquè m'agrada construir històries. Però la meva implicació m'ha portat a escollir el documental; m'hauria estat difícil realitzar una ficció. Aquest documental m'ha aportat moltes coses: m'ha ensenyat a apreciar Ruanda de nou, a trobar una comunitat... A França es desconfia molt del comunitarisme, però crec en la importància de les arrels.

La manera com ho has tractat tampoc és habitual. Has donat una gran importància a l'estètica de les imatges i a la música; la narració és complexa i crea un vincle entre la teva història personal, el teu viatge buscant respostes, la història de la teva mare i de la gent que vas trobant. És un projecte molt elaborat, madur, com has organitzat tots aquests elements?

Sí, he donat molta importància a la forma. No he volgut que el fons eclipsi el cinema. El tema se m'ha imposat, però és el cinema el que m'agrada. Filmo imatges en súper 8 que s'inscriuen en el registre de l'íntim, són imatges de somnis, del passat. Volia filmar la terra, els paisatges, també per reapropiar-me d'aquest espai, trobar-hi records d'infantesa. Les entrevistes són en digital, així es pot parlar tot el temps que calgui sense preocupar-se per la pel·lícula.

Com definiries la teva presència a la pel·lícula, la teva posició?

M'ha influenciat Tarkovski. M'he inspirat en el personatge de Stalker, que és un missatger, un barquer. Però es tracta també d'una recerca personal, no busco una afirmació, només deixar percebre coses. Els climes, els paisatges ens diuen tant com les paraules.

Hi ha a la vegada una introspecció i una escolta de l'altre, la història segueix el fil d'unes preguntes gens retòriques, de les quals no s'avancen les respostes. A més multipliques els punts de vista, de manera que l'espectador té la impressió d'un treball sincer, personal, d'assistir a un "work in progress"...

Havia preparat les trobades. Vaig escollir entrevistar a persones amb un caràcter fort, que argumentessin les seves paraules. Tres d'aquestes persones també havien estat entrevistats per Jean Hatzfeld pels seus llibres Vida nua (Edicions de 1984) i Temporada de machetes (Anagrama). Volia tornar sobre aquests llibres. M'havia colpit molt la manera en com admetien aquell axioma de base que separa d'arrel els Tutsi i els Hutu, era en contradicció amb el que jo mateixa havia observat vivint a Ruanda. Per a mi no és una cosa evident. Quan preparava aquesta pel·lícula, he buscat homes i dones que tenien punts de vista personals basats en la seva pròpia història. Personatges amb opinions diferents, que es prestessin a confrontar-se amb arguments contraris als seus.

A la pel·lícula no jutges, sinó que intentes comprendre. Tanmateix només dones la paraula a una persona acusada de crims de genocidi. És més difícil entrevistar assassins?

He privilegiat la paraula de les víctimes, no he intentat donar veu a parts iguals als botxins i a les víctimes. La seva paraula no ve de la mateixa manera, l'assassí penedit és escapadís, fugitiu, es retractava. He interrogat els testimonis en la nostra llengua materna, el contacte és més directe, l'expressió és a la vegada més fluida, més lliure i més reveladora, el locutor no es pot dissimular darrere la mediació d'una llengua estrangera, la mala fe es veu als ulls.

Has modificat el projecte inicial per restriccions particulars, com problemes tècnics o impediments personals, o bé ho has realitzat tal i com havies previst?

Aquesta escena amb l'assassí ha estat particularment difícil de gravar, no només per raons personals, sinó perquè ens interrompien. Enmig de l'entrevista, va parar de parlar, espantat perquè la gent del voltant s'acostava, el vigilava i van proferir paraules amenaçadores i agressives. Aquest episodi és un bon exemple del control social que s'exercita a les petites comunitats de les muntanyes ruandeses, i sobre la força de la llei del silenci. Hi ha també aquest recurs a la religió, a Déu, al perdó, que segons penso és una manera de parlar amb embuts, de censura.

La pregunta que planteges al començament sobre comprendre com ha succeït, aquesta incomprensió, l'evidencies a la pel·lícula juxtaposant imatges de paisatges magnífics amb testimonis que parlen sobre l'horror que ha tingut lloc allà mateix. Assenyales també, amb un to molt personal, la contradicció entre la història, els fets que s'han produït i els teus records d'una infantesa feliç...

El projecte sorgí d'aquesta necessitat de comprendre, així que primer vaig realitzar una recerca universitària amb J. P. Chrétien i Hélène d'Almeida Topor i consultat els arxius ruandesos de manera exhaustiva: fotografies, pel·lícules, vídeos, totes les imatges de Ruanda des de la fi del segle XIX, tots els documents visuals disponibles a França, Bèlgica, Alemanya i a Ruanda. He consultat igualment l'arxiu dels Pares Blancs a Roma. El que he trobat en aquests documents és una Ruanda formal; hi ha també la meva Ruanda personal, el que conec i on he viscut i també existeix una tercera Ruanda, de la que m'havien parlat els meus pares. He volgut treballar amb aquestes tres matèries diferents. I després, sobretot, reprendre aquesta imatge de Ruanda presentada als llibres, segons una orientació ideològica, de les formes de pensament que fragmenten la representació. És aquesta barreja d'imatges, de representacions, que en un principi constitueix la construcció del guió.

Fragment de Homeland

Al final, has trobat respostes?

La meva recerca consistia d'intentar comprendre i lluitar contra la repulsió que em donava tota aquesta sang versada. Els ruandesos han comès el genocidi, però també són ruandesos els que l'han parat, i no la comunitat internacional. Cal tenir-ho present per creure que si han estat capaços del pitjor, també ho poden ser del millor.

Què penses de la residència d'escriptors del Fest'Africa a Kigali (1998) i dels texts de ficció que s'han produït sobre el genocidi? Què penses d'aquest recurs a la ficció com a vector del testimoni? El text de Verònica Tadjo en particular evita el maniqueisme, molt conscient de ser un testimoni exterior i arribat després; per a ella és important d'intentar entendre, fins i tot si al final comprova que no es pot "exorcitzar Ruanda". Diu també què arreglar el problema qualificant els culpables de "monstres" no permet comprendre com un ésser humà arriba a cometre l'horror. Em sembla que és una qüestió que també està present a la teva pel·lícula...

Sí m'ha agradat molt el llibre de Tadjo. També m'ha agradat Murambi de Boubacar Boris Diop, encara que és més fosc. Tadjo intenta abordar Ruanda sense certeses. Li ha estat impossible de fer una novel·la, així que explica les impressions utilitzant la forma del relat de viatge i descrivint les seves etapes, amb els seus punts de parada. He intentat fer una mica el mateix utilitzant el mapa, que permet seguir el meu recorregut, utilitzant llargs tràvelings sobre els paisatges i inserint imatges filmades en súper 8 mostrant com deambulava a peu, com en un road-movie. Volia subratllar aquesta idea del trajecte per ensenyar que es tractava d'un pas personal, i que és possible fer trajectes diferents (si continuen oberts).


Dones+Àfriques Centre de Documentació Virtual Articles i entrevistes
<< índex (tornar) . ___________________________________________________ Jacqueline Kalimunda, cineasta ruandesa Entrevistada per Viviane Azarian Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual Jacqueline Kalimunda va néixer a Kigali, la capital de Ruanda, l'any 1974. El 2002 va realitzar el seu primer curtmetratge, Histoire de tresses, que fou premiat a varis festivals internacionals. Quatre anys apareix el documental Homeland, una visió personal sobre el genocidi de Ruanda que la converteix en una de las realitzadores africanes més interessants del moment. Jacqueline Kalimunda recull el premi al millor curtmetratge per Histoire de Tresses al Zanzibar International Film Festival (ZIFF). Homeland és el teu segon treball després del curtmetratge de ficció Histoire de tresses l'any 2002. Aquest pas de la ficció al documental, i del curt al llarg, és poc habitual: per què has escollit el documental? Em sento més a prop de la ficció, perquè m'agrada construir històries. Però la meva implicació m'ha portat a escollir el documental; m'hauria estat difícil realitzar una ficció. Aquest documental m'ha aportat moltes coses: m'ha ensenyat a apreciar Ruanda de nou, a trobar una comunitat... A França es desconfia molt del comunitarisme, però crec en la importància de les arrels. La manera com ho has tractat tampoc és habitual. Has donat una gran importància a l'estètica de les imatges i a la música; la narració és complexa i crea un vincle entre la teva història personal, el teu viatge buscant respostes, la història de la teva mare i de la gent que vas trobant. És un projecte molt elaborat, madur, com has organitzat tots aquests elements? Sí, he donat molta importància a la forma. No he volgut que el fons eclipsi el cinema. El tema se m'ha imposat, però és el cinema el que m'agrada. Filmo imatges en súper 8 que s'inscriuen en el registre de l'íntim, són imatges de somnis, del passat. Volia filmar la terra, els paisatges, també per reapropiar-me d'aquest espai, trobar-hi records d'infantesa. Les entrevistes són en digital, així es pot parlar tot el temps que calgui sense preocupar-se per la pel·lícula. Com definiries la teva presència a la pel·lícula, la teva posició? M'ha influenciat Tarkovski. M'he inspirat en el personatge de Stalker, que és un missatger, un barquer. Però es tracta també d'una recerca personal, no busco una afirmació, només deixar percebre coses. Els climes, els paisatges ens diuen tant com les paraules. Hi ha a la vegada una introspecció i una escolta de l'altre, la història segueix el fil d'unes preguntes gens retòriques, de les quals no s'avancen les respostes. A més multipliques els punts de vista, de manera que l'espectador té la impressió d'un treball sincer, personal, d'assistir a un "work in progress"... Havia preparat les trobades. Vaig escollir entrevistar a persones amb un caràcter fort, que argumentessin les seves paraules. Tres d'aquestes persones també havien estat entrevistats per Jean Hatzfeld pels seus llibres Vida nua (Edicions de 1984) i Temporada de machetes (Anagrama). Volia tornar sobre aquests llibres. M'havia colpit molt la manera en com admetien aquell axioma de base que separa d'arrel els Tutsi i els Hutu, era en contradicció amb el que jo mateixa havia observat vivint a Ruanda. Per a mi no és una cosa evident. Quan preparava aquesta pel·lícula, he buscat homes i dones que tenien punts de vista personals basats en la seva pròpia història. Personatges amb opinions diferents, que es prestessin a confrontar-se amb arguments contraris als seus. A la pel·lícula no jutges, sinó que intentes comprendre. Tanmateix només dones la paraula a una persona acusada de crims de genocidi. És més difícil entrevistar assassins? He privilegiat la paraula de les víctimes, no he intentat donar veu a parts iguals als botxins i a les víctimes. La seva paraula no ve de la mateixa manera, l'assassí penedit és escapadís, fugitiu, es retractava. He interrogat els testimonis en la nostra llengua materna, el contacte és més directe, l'expressió és a la vegada més fluida, més lliure i més reveladora, el locutor no es pot dissimular darrere la mediació d'una llengua estrangera, la mala fe es veu als ulls. Has modificat el projecte inicial per restriccions particulars, com problemes tècnics o impediments personals, o bé ho has realitzat tal i com havies previst? Aquesta escena amb l'assassí ha estat particularment difícil de gravar, no només per raons personals, sinó perquè ens interrompien. Enmig de l'entrevista, va parar de parlar, espantat perquè la gent del voltant s'acostava, el vigilava i van proferir paraules amenaçadores i agressives. Aquest episodi és un bon exemple del control social que s'exercita a les petites comunitats de les muntanyes ruandeses, i sobre la força de la llei del silenci. Hi ha també aquest recurs a la religió, a Déu, al perdó, que segons penso és una manera de parlar amb embuts, de censura. La pregunta que planteges al començament sobre comprendre com ha succeït, aquesta incomprensió, l'evidencies a la pel·lícula juxtaposant imatges de paisatges magnífics amb testimonis que parlen sobre l'horror que ha tingut lloc allà mateix. Assenyales també, amb un to molt personal, la contradicció entre la història, els fets que s'han produït i els teus records d'una infantesa feliç... El projecte sorgí d'aquesta necessitat de comprendre, així que primer vaig realitzar una recerca universitària amb J. P. Chrétien i Hélène d'Almeida Topor i consultat els arxius ruandesos de manera exhaustiva: fotografies, pel·lícules, vídeos, totes les imatges de Ruanda des de la fi del segle XIX, tots els documents visuals disponibles a França, Bèlgica, Alemanya i a Ruanda. He consultat igualment l'arxiu dels Pares Blancs a Roma. El que he trobat en aquests documents és una Ruanda formal; hi ha també la meva Ruanda personal, el que conec i on he viscut i també existeix una tercera Ruanda, de la que m'havien parlat els meus pares. He volgut treballar amb aquestes tres matèries diferents. I després, sobretot, reprendre aquesta imatge de Ruanda presentada als llibres, segons una orientació ideològica, de les formes de pensament que fragmenten la representació. És aquesta barreja d'imatges, de representacions, que en un principi constitueix la construcció del guió. Fragment de Homeland Al final, has trobat respostes? La meva recerca consistia d'intentar comprendre i lluitar contra la repulsió que em donava tota aquesta sang versada. Els ruandesos han comès el genocidi, però també són ruandesos els que l'han parat, i no la comunitat internacional. Cal tenir-ho present per creure que si han estat capaços del pitjor, també ho poden ser del millor. Què penses de la residència d'escriptors del Fest'Africa a Kigali (1998) i dels texts de ficció que s'han produït sobre el genocidi? Què penses d'aquest recurs a la ficció com a vector del testimoni? El text de Verònica Tadjo en particular evita el maniqueisme, molt conscient de ser un testimoni exterior i arribat després; per a ella és important d'intentar entendre, fins i tot si al final comprova que no es pot "exorcitzar Ruanda". Diu també què arreglar el problema qualificant els culpables de "monstres" no permet comprendre com un ésser humà arriba a cometre l'horror. Em sembla que és una qüestió que també està present a la teva pel·lícula... Sí m'ha agradat molt el llibre de Tadjo. També m'ha agradat Murambi de Boubacar Boris Diop, encara que és més fosc. Tadjo intenta abordar Ruanda sense certeses. Li ha estat impossible de fer una novel·la, així que explica les impressions utilitzant la forma del relat de viatge i descrivint les seves etapes, amb els seus punts de parada. He intentat fer una mica el mateix utilitzant el mapa, que permet seguir el meu recorregut, utilitzant llargs tràvelings sobre els paisatges i inserint imatges filmades en súper 8 mostrant com deambulava a peu, com en un road-movie. Volia subratllar aquesta idea del trajecte per ensenyar que es tractava d'un pas personal, i que és possible fer trajectes diferents (si continuen oberts).
<< índex (tornar) .