Dones+Àfriques
Centre de Documentació Virtual

Articles i entrevistes

<< índex (tornar) .

___________________________________________________

Ken Bugul:
"Se'ns vol fer creure que la dona africana sempre està al camp o al mercat portant alguna cosa al cap o a l'esquena."

Entrevistes fetes per Renée Mendy-Ongoundou i Gnimdéwa Atakpama.
Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

Ken bugul

"Ken bugul" vol dir en wolof "persona de la que ningú no en vol saber res" i és el pseudònim utilitzat per Mariétou Mbaye per escriure. La forta implicació autobiogràfica per tractar temes polèmics, com l'ablació, la poligàmia o la prostitució han anat caracteritzant tota la seva carrera literària, que va iniciar l'any 1982 amb la novel·la Le baobab fou 1.

Una de les escriptores en femení més presents a la literatura africana d'expressió francesa, Ken Bugul combina el seu treball amb un activisme pels drets de les dones, des del combat contra l'ablació fins la planificació familiar. Nascuda a Senegal l'any 1948, viu actualment a Benín. L'any 1999 va ser guardonada amb el gran premi de l'ADFL per la seva novel·la Riwan ou le chemin des sables 2. A continuació recopilem tres entrevistes que giren entorn de la seva vida i experiències i que tenen com a fil conductor tres de les seves novel.les.

Sobre la novel.la Riwan ou le chemin des sables

Renée Mendy-Ongoundou: Podríem dir que "Riwan" és, en primer lloc, una història de dones?

Ken Bugul: Sí, és una història que m'ha permès parlar de les dones africanes. Sempre dic, tot i que sembla ambigu, que m'estimo a les dones, m'agraden. Les trobo boniques i dolces. Vaig néixer en un ambient polígam on els nens conviuen molt amb les dones. Les nenes juguen a papes i mames entre elles. Aprenem a donar-nos petons entre noies, no amb nois. A l'Àfrica, la virginitat s'ha de preservar. Tot això ha influenciat molt en aquest amor que tinc per les dones.

RMO: Parles dels jocs entre les nenes. A "Riwan" poques vegades una dona ha anat tan lluny amb la sensualitat, amb les bromes entre les dones i l'evocació de les danses eròtiques, per exemple. Es un llibre molt sensual...

KB: En efecte és molt sensual, però a la vegada és veritat. Una gran part d'aquest llibre es correspon amb el que he viscut. Se'ns vol fer creure que la dona africana sempre està al camp o al mercat portant alguna cosa al cap o a l'esquena. S'imaginen que no fem bromes, que no parlem y que no coneixem res. Però és fals! Escric contra aquests estereotips i les idees rebudes que es tenen de la dona africana.

RMO: Has estat veritablement la vint-i-vuitena muller d'un "seriny", d'un marabú?

KB: Sí. En aquella època, llavors també ho entenia com un treball de recerca sobre mi mateixa. Estava farta de ser una dona d'origen rural. Una musulmana. Una africana que ha anat a l'escola, que de cop s'ha trobat a Occident i molt implicada en aquella cultura. M'havien atret l'Òpera, els formatges, els vins i m'interessava molt la cultura occidental. Al mateix temps, les meves dues cultures m'imposaven estereotips. D'una part i de l'altra volien que entrés en un motlle.
Quan vaig arribar a aquell poble, el marabú ja tenia una certa edat. Buscava la referència d'un pare i de la meva infància. Tenia 32 o 33 anys i volia tornar a començar amb la meva vida. Després de buscar per tot arreu, vaig tornar directament al meu poble natal. La trobada amb el marabú significava que s'obria una porta de salvació.

RMO: Què és el que et va donar l'empenta per entrar al seu harem?

KB: Era la primera vegada que veia tantes dones juntes. Jo, que més d'una vaig estar dominada per la gelosia, les veia boniques i serenes, felices. Pràcticament vaig ser jo qui vaig suggerir al marabú de formar part del seu harem. Ens vam casar sense que m'adonés, ho vaig saber per casualitat. Però això no em desagradava perquè ja estimava al seriny. Era el meu amic. Casar-nos era la possibilitat d'exorcitzar totes les meves contradiccions i la gelosia.

RMO: Però, de fet, aquestes dones no són tan felices com sembla. Per veure al seriny, han d'esperar el seu torn. El qual no arriba mai per algunes. Per la última en arribar encara és pitjor. Cadascuna té el seu moment de ser desgraciada...

KB: Sí, però a la vegada insisteixo sempre en la dimensió religiosa i espiritual. Aquesta dimensió atenua el costat material i físic. Totes, a excepció de Rama, gaudeixen d'aquesta dimensió espiritual. És per això que Rama acaba per enganyar al seriny i fugir. Les altres treballen la dimensió espiritual perquè estan sota l'"endiguel".

RMO: Justament, què és l'"endiguel?

KB: És el fet de sotmetre's i abandonar-se a algú. És el dinamisme del muridisme. La dona només pot estar sota l'endiguel del seu marit, mentre que els homes murids han de cercar un seriny per estar sota el seu endiguel. Aquesta submissió total és igualment la garantia del paradís. Es prefereix fer abstracció d'una vida material i física per accedir a la vida eterna.

RMO: No és una fantasia?

KB: Però qui ens diu que tot el que fem no ho sigui? El fet de venir al Saló del Llibre, de creure's emancipada i concedir una entrevista és igual de vanitós que pensar en assegurar-se el paradís. A la vida tot és en va: ens creem fantasies. Perquè és millor tenir una cosa a la que aferrar-se que no creure en res. Necessitem fantasies per viure. Vivim tots en ambigüitats perquè no sabem veritablement on es troba la felicitat.

RMO: En tot cas, un dels teus personatges no vol saber si el paradís existeix o no al més enllà. Vol viure el paradís a la terra!

KB: Efectivament, la Rama!

RMO: És un personatge absolutament extraordinari. Ha existit veritablement o te l'has inventat?

KB: No me l'he inventat exactament. Fa uns quaranta anys, em van explicar una llegenda. Era un tallafocs que la societat crea per fer por a les noies. Es tractava d'una dona que havia enganyat al seu marit, se n'havia anat del seu poble i la seva casa s'havia cremat. Com a noia que era, em preguntava qüestions relatives a la llegenda: es pot enganyar a algú? Em veu Déu quan robo alguna cosa? Aquell personatge l'he mantingut tota la meva vida en algun racó de dins meu.

RMO: Per què no has titulat el llibre senzillament "Rama"?

KB: A l'inici, el llibre s'havia de titular així, em semblava lògic. Es un nom bonic i espiritual. El personatge em fascinava. Però l'editor va preferir canviar el títol y prioritzar Riwan, que també trobava fascinant. Jo volia parlar de les religions i de les il.lusions on vivim. I aprofitar-me d'aquest personatge, tan tradicional, per dir que no funcionem tota l'estona segons les fantasies. D'alguna manera, aquest personatge amb el qual he viscut tota la meva vida se m'assemblava.

RMO: Ho fas expressament de treballar aquesta ambigüitat entre el personatge-narrador, tu i la Rama?

KB: Sí, és la meva manera d'escriure, com a "Le Baobab fou". És per demostrar l'ambigüitat de la vida i del que som. Sóc la narradora-personatge, però a la vegada m'agradaria poder ser la Rama. Se m'assembla. Rebutjava la religió musulmana i al mateix temps demanava en secret a Déu que m'enviés signes per que sàpiga que existeix. Avui, hi vull creure i al mateix temps tinc dubtes. És per això que escric que el dubte és necessari. Fins i tot és constructiu. He volgut qüestionar-me aspectes de la religió i la vida.

RMO: Sembla com si parlessis de totes les religions. Del budisme, del muridisme, del cristianisme, del Dalai Lama...

KB: Sí, i del Jesús que vaig conèixer a Polònia... Estic en contra del sectarisme. Sempre he estat rebel. Quan tenia 22 anys estava molt oberta al món i fins i tot volia ser jueva! L'islam també em convenia per determinats aspectes. Però no volia abandonar-me en un islam que trobo limitat, tot i el meu amor cap a ell. Tinc una visió ecumènica.

RMO: Riwan és un personatge que costa classificar. Qui és?

KB: Riwan, Rama i la narradora són els personatges centrals. Si els barregem, apareixo jo. Riwan arriba boja a casa del seriny. Jo també vaig arribar trastocada perquè estava plena de contradiccions. L'estat on em trobava és una forma de bogeria. Riwan va arribar encadenada perquè se la considera perillosa. Però quan arriba a casa del seriny troba la serenor. Pel que fa a mi, la meva experiència i bagatge intel.lectual feien que necessites analitzar. Necessitava més temps que Riwan per retrobar la pau. Poc a poc, el seriny va aconseguir tranquil·litzar-nos a les dues.

RMO: El seriny té una manera extraordinària d'asserenar a la gent...

KB: Sí, és per això que és seriny i que té tantes dones. És un ésser absolutament extraordinari. A Senegal hi ha persones així. Però es prefereix enviar als que no estan bé al psiquiàtric o donar-nos pastilles. Mentre que un contacte humà, una dolçor a la veu, que et donin confiança i tolerància poden resoldre els problemes d'un munt de gent. Hauríem de tenir més serinys, homes i dones, perquè el món anés millor.

RMO: Vas marxar de casa del seriny quan es va morir. Has canviat molt després d'això?

KB: A la seva mort, vaig anar a la ciutat i vaig trobar feina tres dies després. Estava bé. Havia tornat a ser jo mateixa. Ara, funciono com una persona. He deixat al meu darrera l'arlequí que era, trencat en mil trocets, per convertir-me en un ésser humà. Això m'ha permès saber que pertanyia al món. Sóc com un arbre que té les arrels a l'Àfrica però que les fulles s'escampen per l'univers. Ho necessitava: sóc un ésser preocupat, trastocat per la vida. La trobada amb el marabú i totes les dones em va fer molt de bé. Fou una experiència absolutament extraordinària.

RMO: El serniy era tan bo i carnal com el descrius, o bé és fruit de la teva imaginació?

KB: Sempre dic que l'home no té edat. És cert que era tendre i això s'ha de dir! (riures). No ens imaginem que un seriny és un ésser humà. Però quan la porta es tanca, és un ésser de carn i ossos. Té ganes de divertir-se i xerrar. Per la seva obertura i la seva universalitat, s'assemblava als homes de la meva generació. No sublimo al seriny, com fan d'altres, però vaig trobar una persona fantàstica amb la qual parlar en un poble perdut. Ell també estava aïllat i amb mi podia parlar de tots els temes. M'ha ensenyat moltes coses. Em va rehabilitar, amb mi mateixa i amb el meu entorn. No l'oblidaré mai. Si el paradís existeix, i a l'arribar hagués d'escollir entre tothom que conec, l'escolliria a ell. 3

Sobre la novel.la Rue Félix-Faure

Gnimdéwa Atakpama: Has dedicat el llibre "Rue Félix-Faure", a Cesaria Évora, entre d'altres. El personatge de Drianké està inspirat en la diva descalça?

Ken Bugul: Durant la meva recerca creativa, sempre associo la temàtica que tinc al cor amb una música, un color, un lloc i un temps. La música d'aquest llibre me la imaginava al carrer Félix-Faure, un carrer de Dakar habitat per immigrants de Cap-vert que han deixat la seva illa dessecada des de fa un segle. Quan anava a que les costureres d'aquesta carrer em fessin la roba, escoltava molt el violí, la morna i la guitarra. Això em va fer pensar amb Cesaria Évora.
Però el personatge de Driankçé, que he novel.lat, està inspirat en la diva senegalesa Aminta Fall, que Déu la beneeixi! De fet he dedicat el llibre a Cesaria Evora, Aminta Fall i Djibril Diop Mambetty. La primera per l'ambient cap-verdià, la segona pel personatge de Drianké (he de precisar que Aminta Fall no va patir els abusos d'un gurú com Drianké). I, finalment, a Djibril Diop Mambetty perquè fou ell qui em va fer conèixer el carrer Félix-Faure. Tot i ser senegalesa, no va ser fins els anys vuitanta que vaig conèixer el carrer. Amb Djibril, entràvem als patis, a les cases-bars clandestins que trobem una mica per tot arreu a l'Àfrica. Fou com a homenatge que vaig escriure el llibre amb el format d'un guió de pel.lícula on el fi es troba en un manuscrit recollit un matí en un pati del carreró Félix-Faure.

GA: Va ser aquest llibre el que t'empenyà a ser la vint-i-vuitena dona del seriny?

KB: No, no té res a veure. Els serinys no tenen res en comú amb els gurús, els moqadams i altres "profetes" moderns. Ja vaig explicar a "Riwan ou le chemin de sable" la meva experiència com a dona del seriny, que s'inscriu en la meva recerca identitària iniciada amb "Le baobab fou". A l'islam només et pots casar amb quatre dones. El seriny no transgredia la llei, sinó que utilitzava la seva autoritat espiritual i material per valoritzar les dones marginades per la societat (les viudes, les repudiades o amb una deformació física) i les reinsertava a la societat donant-lis un matrimoni, com un pare.
Es diu que l'home que es casi amb una "protegida" del seriny aquesta li porta felicitat. Pel que fa a mi, quan vaig arribar a Dakar era una dona marginada. Amb 35 anys, no tenia fills, no estava casada ni tenia feina. Vaig explicar la meva caiguda a l'infern al llibre "Cendres et braises". Fou per rehabilitar-me que em vaig posar sota l'autoritat del seriny, però vivia amb la meva mare. Em reconcilià amb mi mateixa i amb el meu entorn. Avui dia, els serinys moderns són més individualistes i rebutgen interpretar el seu paper de rehabilitació i reinserció.

GA: El personatge de guia religiós tal i com el veiem a "Rue Félix-Faure" és bàsicament l'oposat al que descrius a "Riwan"...

KB: El moqadem no és ni seriny, ni marabú ni imam. En principi és un terme que designa al deixeble a qui el seu mestre delega un poder si considera que n'està capacitat. El meu llibre denuncia a la gent que es proclama responsabla d'una via espiritual desconeguda i que organitzen grups de pregària fora de les mesquites, a cases i garatges. El que em preocupa és la clandestinitat del fenomen, ja que fa possible la manipulació i l'explotació econòmica i sexual. Desgraciadament, les víctimes no s'atreveixen ni a parlar-ne.
Equivocadament creiem que les sectes només es troben al cristianisme. Però cada vegada més assistim a un fenomen semblant a l'islam. Generalment, això agafa la forma d'un islamisme radical. Al Senegal, amb l'arribada dels "professors" vinguts de Kuwait, d'Iran, o ves a saber d'on, veiem a dones que porten el vel, totalment cobertes, amb guants i mitjons, que no saluden als homes, no van més als ginecòlegs, etcètera. Coses que no tenen res a veure amb l'islam negre. Àfrica, amb la seva pobresa, malalties, refugiats, guerres, desesperats... es converteix en un terreny propici pel desenvolupament d'aquestes sectes.

GA: Podem dir que tots els camins porten al carrer Félix-Faure ?

KB: Sí, és un carrer especial. És el carrer de la vida, dels bars clandestins, on corre el vi Kiravi Valpierre i la cervesa Gazelle Comba. En aquest carrer trobem dones amb les esquenes descobertes, aprenents de filòsofs, una cantant de blues, persones furtives que persegueixen un somni en "l'esperança doblada de paciència".

GA: Què vol dir "l'esperança doblada de paciència"?

KB: És la premissa dels habitants del carrer Félix-Faure. És una mica com retornar a Déu. L'esperança és la base de l'espiritualitat, de l'elevació vers Déu. Has de doblar la paciència perquè és aquesta la que fa que no et descoratgis. Els habitants de Félix-Faure no tenen res material, però somnien, tenen projectes. El futur no els angoixa. Tenen l'esperança doblada de paciència. Són feliços. És per això que dic que Déu viu al carrer Félix-Faure.

GA: Hi ha una mena de paradoxa en els personatges femenins del llibre. Ens agraden perquè fins i tot en el més profund del seu patiment, de la seva decadència, continuen sent dignes. Al mateix temps, tenim la temptació de pensar que són objectius fàcils.

KB: Sense paradoxa, no hi ha història i, per tant, novel.la. M'he inspirat en una història que succeí a Camerun. Una companya meva, entre dos viatges, va començar a freqüentar una nova església on va decidir dipositar tots els seus estalvis. També els del seu marit. La van explotar fins al moll de l'os. Amb violacions col.lectives dient-li que així la purificaven.
Les noies pateixen la mateixa sort per "guarir-se" dels problemes sexuals. Jo mateixa, hi he caigut. Fou la meva filla que em salvà la vida. Em va dir: "Mama, tu que llegeixes l'Alcorà i la Biblia, què busques en aquesta gent?" És només per dir que no només és una qüestió de pobresa i misèria. També els rics i els intel.lectuals hi poden caure. Els homes de Déu sempre han estat respectats. Un traficant de drogues vestit de cura passaria sense problemes per l'aduana. Respectem tot el que ens recorda a Déu. Especialment les dones sempre han donat suport a les religions des d'Abraham, Moisès, Muhàmmad, etcètera.

GA: El moqadam transmet la lepra a algunes de les seves víctimes. Per què la lepra i no la sida, per exemple?

- La sida tothom pot agafar-la a través de les relacions sexuals, la transfusió de sang, una xeringa... Vaig preferir parlar de la lepra pel que això representa. Es pena, equivocadament, que és un càstig o una maledicció. I volia que el personatge del moqadam, aquest seductor arrogant i sense cor, fos leprós i estigués obligat a amagar-se. Finalment, ja no és més el moqadam, sinó la seva ombra.
Volia que fos tallat a trocets i que els seus ulls expliquessin per si mateixos la història de la seva decadència. Sobretot volia que hi hagués una reacció concreta, positiva. No vull que caiguem sempre en el discurs victimista. Mostrar que es pot sortir de les situacions difícils. Que les dones poden trobar la solució per elles mateixes sense passar per un "salvador" qualsevol. 4

 

Sobre la novel.la La Folie et la Mort

Renée Mendy-Ongoundou: Per què has escollit una ràdio com a personatge central?

Ken Bugul: Abans, quan et casaves, el dot havia de ser de 15.000 francs CFA, un rellotge, una ràdio i, si era possible, una màquina de cosir. Les famílies tenien a sobre la taula aquests objectes que oficilitzaven el matrimoni. La protagonista ha rebut una ràdio del seu marit que viu a Itàlia. Ella té molt d'afecte per l'aparell, ja que simbolitza el marit que no hi és, i al mateix temps li fa companyia i l'instrueix. És un objecte amb valor: des del moment que té la ràdio, el poble sap que s'ha casat.
També hi ha el fet que, a l'Àfrica, les ràdios mai s'apaguen: a la gent els hi agrada molt. La ràdio efectivament és un personatge important del llibre, fins i tot central. La utilitzo per vehicular missatges a favor del "Timoner", que té un monopoli dels mitjans de comunicació. A través de la ràdio, que és omnipresent, es banalitza la intoxicació. El poble està condicionat per la ràdio que, poc a poc, esdevé angoixant.

RMO: També és una crítica dels "Timoners" que utilitzen la premsa com si els pertanyés.

KB: Efectivament, no hi ha cap informació concreta. Però se'ns parla de les inauguracions del gran Timoner, dels viatges al seu poble, de la seva filla que es casa, etcètera. Els nostres fills són adoctrinats des de petits, quan podríem utilitzar els mitjans de comunicació per informar-nos millor sobre els problemes de salut, higiene, educació...
Les escoles estan tancades, els alumnes han de donar diners per motivar als professors que cobren poc o gens, amb classes de cent vint alumnes i alguns que van a escola amb la cadira sota el braç... Hi ha alguna cosa que no funciona. És la bogeria o la mort! Aquest era el títol inicial del llibre.
Amidou Dia em diu que sóc optimista, ja que més aviat és la bogeria i la mort! A l'Àfrica, vivim situacions catastròfiques, però no hi ha alerta. Sembla que tot fos normal i anés bé.

RMO: No hi ha ningú que es lliuri de les crítiques, començant pels cooperants i la "francocràcia".

KB: Ves a Dakar i comprova l'amplada de la prostitució masculina! Tenint en compte la misèria, els nois es passegen per trobar clients entre els diplomàtics i els estrangers. En depenen materialment. Com Yaw ("tu" en wolof), al llibre, a vegades s'uneixen. És molt habitual.
Fins i tot hi ha molt bisbes i cures que tenen molts fills. Agafem l'educació i la sanitat: el Banc Mundial i el FMI han decidit no subvencionar-les més en països en via de desenvolupament. Resultat: cal pagar per tenir accés a l'educació i a la sanitat. Ves als campus universitaris, les estudiants tenen a vegades fins a tres vells per ajudar-les a pagar els llibres i els estudis. Igualment anem a l'escola, però a l'escola de qui? Els nostres màsters i els nostres DEA venen tots d'Occident! I ningú reacciona. O estem bojos, o hi ha alguna cosa que no funciona.

RMO: Però, justament, com es reacciona?

KB: Cal morir. I morir significa rebutjar-ho tot. Hem de tancar totes les portes del continent. Necessitem quedar-nos a casa i que ells es quedin a la seva. Com diu Aminata Traoré, estem oprimits. Crec que cal morir. Qui jutjarà a un mort? Cal que el poble es sublevi.

RMO: Ja no és possible, doncs ja estem "globalitzats"...

KB: És que em "globalitzo" amb Bernadette Chirac que té el seu palau, mentre que jo encara estic pagant la casa que vaig comprar fa vint anys al meu poble? Ens podríem globalitzar amb països que tinguessin el mateix nivell de desenvolupament que nosaltres, per crear un mínim de benestar comú, doncs l'Àfrica cada vegada és més miserable.
Agafem un país com Senegal. Fins i tot les famílies que s'anomenen "benestants" només mengen una vegada al dia per manca de mitjans. Cada vegada hi ha menys peix, doncs el mero ha marxat a les taules dels grans restaurants europeus. Hi ha alguna cosa que no funciona!

RMO: No hi ha altres solucions que la mort?

KB: No. L'Àfrica ha de morir per tornar a néixer. Cal que tanqui les seves portes per retrobar-se i renéixer d'una altra manera. Hem de quedar-nos entre nosaltres, consumir localment, mirar els programes africans... Els que sobreviuran a aquesta mort simbòlica començaran amb bases noves sobre les quals ens recomposarem amb el món, fixarem nosaltres mateixos els preus de les matèries primeres. Si no, només els altres s'aprofitaran de la globalització.

RMO: Estàs forçant una mica les coses per fer reaccionar als africans. Però, com a mínim, existeixen petites escletxes de llum, com l'alternància a Senegal o a Ghana...

KB: Sí, hi ha motius per esperar una mica més de democràcia. Però la democràcia no significa sempre el desenvolupament. Si no, França estaria desenvolupada. Els francesos viuen del que van aconseguir, del prestigi dels seus avantpassats. Els d'avui no han fet res. No perquè les eleccions passin sense problemes els problemes desapareixen. Necessitem justícia social. Això és l'essencial i només pot venir dels mateixos africans.

RMO: És per poder reaccionar a totes les injustícies que el llibre és una mica violent?

KB: El llibre és la imatge de la reacció d'un africà que ha rebut massa. Jo mateixa he rebut i poc a poc la violència m'envaeix. És el resultat d'estar fart. A l'Àfrica, quan es reacciona, sempre hi ha violència. Aquesta violència reflecteix també la meva impotència com a petit individu per poder canviar les coses.

RMO: Els escriptors comencen sovint per l'autobiografia. Ara publiques la teva primera novel.la no autobiogràfica. Has arribar a la maduresa com autora?

KB: A cada llibre guanyo més maduresa. Tinc l'ambició de convertir-me en escriptora. Encara no ho sóc. Vull escriure obres literàries. Però l'escriptura autobiogràfica potser és la més difícil. Cal responsabilitzar-se i fer sortir de l'estómac les coses que a vegades impacten. No hagués pogut escriure aquesta novel.la si no m'hagués despullat a través de l'autobiografia.
Aquest exercici m'ha permès obrir-me a altres universos. Les qüestions dels periodistes, dels estudiants i dels investigadors que han llegit els meus llibres també m'enriqueixen. Aquesta relació em fa prendre consciència i maduresa. Com autora, considero que els genis són els demés. 5

_____________

Notes

1. Trad. esp.: El baobab que enloqueció, Ediciones Zanzibar, 2002.
2. Trad. esp.: Riwan o El camino de arena, Ediciones Zanzibar, 2005.
3. Renée Mendy-Ongoundou "Ken Bugul revient avec "Riwan"", Amina nº349 (maig 1999), pp.67-68.
4. Entrevista de Ken Bugul per Gnimdéwa Atakpama, Amina, juny 2005.
5. Renée Mendy-Ongoundou "Ken Bugul "Quand "La Folie et la Mort" nous guettent..." Amina nº 377 (septembre 2001), p.42. Aquesta novel.la està traduïda al castellà sota el títol La locura y la muerte, El Cobre Ediciones, 2005.

Web de la Revista Amina: http://www.amina-mag.com