Yolande Mukagasana: "No tinc por de morir, sinó de no dir tota la veritat i a no comportar-me amb dignitat davant dels africans."

___________________________________________________

Entrevista feta per Fatoumata Sidibé (Revista Amina)
Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

Yolande Mukagasana va néixer a Ruanda l'any 1954. Fou infermera-anestesista durant dinou anys en un centre sanitari de Kigali, i posteriorment cap d'infermeres en un altre centre que va ajudar a crear, a la mateixa capital ruandesa, fins que va començar el genocidi de 1994. Víctima de les massacres que van arrasar el país, va sobreviure, però va perdre els seus tres fills i el marit, així com al seu germà i germana. Refugiada a Bèlgica, va obtenir la residència el 1999. A més d'ocupar-se d'una vintena d'orfes ruandesos, Mukagasana ha escrit diversos llibres, tant autobiogràfics (La mort ne veut pas de moi, París: Fixot, 1997; N'aie pas peur de savoir - Rwanda: une rescapée tutsi raconte, París: J'ai lu, 1999; Les Blessures du silence. Témoignage du Genocide au Rwanda, Actes Sud, 2001), com contes (De bouche à oreille, París: Editions Menaibuc, 2003. 2 vol.).

-"Nyamirambo Point d'appui" és el nom de l'associació que has fundat i que presideixes. Què significa Nyamirambo?

-És el nom del barri de Kigali on vivia. Va ser allà on vaig conèixer l'amor amb el meu marit i els meus fills, i l'amistat amb els meus veïns. També va ser allà on vaig conèixer l'horror i vaig assistir a la transformació, de la nit al dia, dels meus veïns en assassins, cosa que mai havia imaginat que pogués succeir.
Treballava com a infermera en un centre de salut, atenent a tot el món. Van ser aquestes persones les que van assassinar els meus fills i els van llançar a la fossa comuna. Malgrat tot, vaig trobar el meu punt de suport per reconstruir-me, per continuar estimant després de patir l'odi, després de perdre-ho tot. Em recuperaré davant la fossa comuna on estan els meus fills. És a Nyamirambo on vaig trobar una altra vegada l'amor per compartir amb altres nens, en particular aquests nens africans oblidats i marginats.
Vam crear l'associació l'any 1999, erem tres persones: una òrfena que més tard es va retirar del projecte, el fotògraf belga Alain Kazinierakis i jo. Sóc l'única africana de l'associació, però la resta va estar d'acord amb el nom. Sóc africana fins al moll de l'os, i és per això que no puc recuperar-me sense reconèixer-ho. M'agradaria que tots els africans també ho reconeguessin. Que coneguin el que m'ha passat sense per això tenir enemics al país. En el meu treball, la gent venia de tot arreu. Als qui vaig ajudar, a qui els vaig salvar els fills, van matar als meus. Avui dia ho lamenten, ho sé perquè m'ho han dit. És a partir d'aquí que hem de reconstruir una altra Àfrica.

-Després del genocidi, quan va ser el primer cop que vas tornar a Ruanda?

-Sis mesos més tard. Al febrer de 1995 vaig poder sortir d'allà, i al desembre d'aquell mateix any vaig tornar. Era una refugiada i no podia entrar, però vaig aconseguir una autorització. Sense l'Àfrica, estic morta. Els meus recursos estan al continent. He de tornar diverses vegades a l'any, únicament allà hi trobo la vida, i si no reconstruïm sobre la base d'aquesta, no hi ha res a fer. Per a mi, l'Àfrica ho és tot. Veig i comparteixo els sofriments de la dona africana.

-Com vas saber on estaven enterrats els teus fills?

-Després de la seva desaparició, vaig intentar esbrinar si encara tenia família. Vaig trobar la meva neboda, amb la seva tia i el seu cosí, en un camp de refugiats. Necessitava saber que encara quedava alguna cosa de la meva sang en vida. Me les vaig emportar amb mi i va ser la meva neboda, que havia estat amb els meus fills fins a la mort, qui em va explicar el que no vaig veure: com van ser assassinats els meus fills.
Actualment és ella qui s'ocupa dels orfes que vam poder acollir després del genocidi. Això l'ajuda a recuperar-se, ja que és com si li hagués renovat la meva confiança. Temia que jo pensés que havia estat còmplice de l'assassinat. Abans de sortir de Ruanda, vaig tornar per parlar davant la tomba dels meus fills i assegurar-lis que faré tot el possible perquè es compleixi la justícia. He pogut reconstruir una petita casa en el meu terreny de Nyamirambo, ja que la meva va ser completament arrasada. No n'hi havia prou amb destruir els tutsis, sinó que necessitaven acabar amb tot el que els recordés a nosaltres. És la lògica del genocidi.

-Saps qui van ser els assassins dels teus fills? Et veus amb ànims de parlar amb ells? Creus que és important que víctimes i botxins es retrobin per reconstituir els vincles socials?

-Els assassins del meu marit i dels meus fills? Sí, van ser els veïns, els amics. Entre ells, un home a qui pràcticament vaig criar. Mai vaig imaginar que aquest noi podia fer mal, ja que sempre l'havia considerat com un fill. Avui en dia té por de trobar-me, ja que sap que el que va fer és irreparable. En escoltar els seus testimonis queda clar que no pots romandre igual després de matar a un ésser humà.
He plorat al costat dels supervivents. També era necessari que veiés als assassins per entendre, per recuperar-me, per renovar el vincle social en aquest país destrossat. Vaig poder veure les seves ferides i crec que és inútil que els seus fills pateixin pel que van fer els seus pares. En base a això hem de reconstruir una Àfrica on la gent visqui com germans.
El que és trist és que els africans que defensen aquesta postura són una minoria. Fins i tot si ho entenen, poden moure's per l'oportunisme i matar els seus germans. Sincerament: si no podem sobrepassar això, l'Àfrica no té solució.
Si vaig sobreviure al 1994, quan una gran part de Ruanda m'odiava, quan van anunciar la meva mort a la ràdio, és per una missió concreta: sóc una d'aquestes abelles que reconstrueixen l'Àfrica. Potser m'equivoqui, però estic convençuda que puc aportar el meu granet de sorra, i assumeixo el meu llegat del genocidi. I no em refereixo únicament a Ruanda, doncs quan veig el que passa a la Costa d'Ivori, quan veig l'odi entre ruandesos al Congo, em dic que els africans no han comprès res i que és el nostre deure contribuir a que canviï la situació . És unint esforços que podem aconseguir-ho.

-Has acollit a orfes del genocidi?

-Sí, tinc a vint nens. Disset d'ells estan a Kigali, dels quals quatre ja han acabat els seus estudis, treballen i fan la seva vida d'adults. Quatre els he adoptat oficialment i estan amb mi a Bèlgica. Tres d'aquests són els orfes del meu germà petit, i de la quarta desconec qui eren els seus pares. La vaig portar amb mi per poder-la curar, ja que per un tall de matxet li falta un ull i no tenia mandíbula. He aconseguit que li col.loquin un ull de vidre i que recomponguin la seva cara. Psicològicament ho porta molt bé.
Per als altres tretze, és dur, ja que no tinc molts recursos, però compartim el que tenim. Els meus nens han entès que no els nego res, i això és l'essencial. Tots els divendres, juguem i trobem un pretext per a oblidar-nos de les preocupacions. Tot el que guanyo el comparteixo amb ells. No tinc res, però ho tinc tot. No em vaig fer càrrec d'aquests nens per caritat, sinó perquè sense ells no hauria estat capaç de continuar vivint. Necessitava donar tot l'amor que sentia pels meus fills. Ni un de sol no està escolaritzat.
M'ajuden a recuperar-me. El que els dono no té res a veure amb el que m'aporten. Em fan viure. Sóc incapaç de viure sense estimar, donar i compartir. M'ho han donat tot. És per això que quan em demanen què és el que poden donar, els contesto: "Doneu el que jo us dono, amb això en tinc prou". Donar no és fàcil, significa obrir la mà i el cor.

-Quin sentit té la teva lluita?

-L'únic que vull és que allà on el meu marit i els meus fills estiguin, sàpiguen que continuo vivint amb una missió. Lluito pels nens i les mares africanes. Les llàgrimes que em cauen cada dia haurien de ser suficients perquè cap altra africana plori. Els que hem sobreviscut ens neguem a acceptar que els nostres morts desapareguin. És per això que cal parlar-ne, fer-los viure. Seria trist deixar que també els arrenquessin de la nostra memòria. És aquest el paper de la memòria. Fer perviure el major temps possible les víctimes per protegir a les nostres generacions futures. I m'irriten els africans que no han entès res.
Aquestes persones no van morir perquè sí. Em poden matar, però els meus actes i els meus llibres continuaran. Les noves generacions tindran referents. Intento abonar el terreny amb el qual es podrà continuar reconstruint. A la veritat no se la mata. No tinc por a morir, sinó a no dir tota la veritat i a no comportar-me amb dignitat davant els africans.
La nostra associació existeix. Donem el que tenim, que no és gran cosa. Donem suport a les associacions de vídues i orfes de Ruanda. Tenim una exposició fotogràfica sobre el genocidi que circula pel món, especialment a Europa i per algunes parts d'Àfrica. Col.laborem amb tots aquells que volen donar suport a Àfrica i amb els quals compartim uns valors fonamentals.
De vegades, escolto als europeus parlar d'Àfrica com si el continent estigués millor sense els africans. Malauradament, vist els problemes amb què s'enfronta Àfrica, moltes dones i noies somien venir a Europa sense conèixer res d'ella. El que m'entristeix és que nosaltres, els africans que vivim a Europa, no diem tota la veritat sobre Europa i, en aquest sentit, tenim una gran responsabilitat. Fins a cert punt sacrifiquem la nostra dignitat per a quedar-nos. Però no puc sacrificar la meva.


Dones+Àfriques Centre de Documentació Virtual Articles i entrevistes
<< índex (tornar) . ___________________________________________________ Yolande Mukagasana: "No tinc por de morir, sinó de no dir tota la veritat i a no comportar-me amb dignitat davant dels africans." Entrevista feta per Fatoumata Sidibé (Revista Amina) Traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual Yolande Mukagasana va néixer a Ruanda l'any 1954. Fou infermera-anestesista durant dinou anys en un centre sanitari de Kigali, i posteriorment cap d'infermeres en un altre centre que va ajudar a crear, a la mateixa capital ruandesa, fins que va començar el genocidi de 1994. Víctima de les massacres que van arrasar el país, va sobreviure, però va perdre els seus tres fills i el marit, així com al seu germà i germana. Refugiada a Bèlgica, va obtenir la residència el 1999. A més d'ocupar-se d'una vintena d'orfes ruandesos, Mukagasana ha escrit diversos llibres, tant autobiogràfics (La mort ne veut pas de moi, París: Fixot, 1997; N'aie pas peur de savoir - Rwanda: une rescapée tutsi raconte, París: J'ai lu, 1999; Les Blessures du silence. Témoignage du Genocide au Rwanda, Actes Sud, 2001), com contes (De bouche à oreille, París: Editions Menaibuc, 2003. 2 vol.). -"Nyamirambo Point d'appui" és el nom de l'associació que has fundat i que presideixes. Què significa Nyamirambo? -És el nom del barri de Kigali on vivia. Va ser allà on vaig conèixer l'amor amb el meu marit i els meus fills, i l'amistat amb els meus veïns. També va ser allà on vaig conèixer l'horror i vaig assistir a la transformació, de la nit al dia, dels meus veïns en assassins, cosa que mai havia imaginat que pogués succeir. Treballava com a infermera en un centre de salut, atenent a tot el món. Van ser aquestes persones les que van assassinar els meus fills i els van llançar a la fossa comuna. Malgrat tot, vaig trobar el meu punt de suport per reconstruir-me, per continuar estimant després de patir l'odi, després de perdre-ho tot. Em recuperaré davant la fossa comuna on estan els meus fills. És a Nyamirambo on vaig trobar una altra vegada l'amor per compartir amb altres nens, en particular aquests nens africans oblidats i marginats. Vam crear l'associació l'any 1999, erem tres persones: una òrfena que més tard es va retirar del projecte, el fotògraf belga Alain Kazinierakis i jo. Sóc l'única africana de l'associació, però la resta va estar d'acord amb el nom. Sóc africana fins al moll de l'os, i és per això que no puc recuperar-me sense reconèixer-ho. M'agradaria que tots els africans també ho reconeguessin. Que coneguin el que m'ha passat sense per això tenir enemics al país. En el meu treball, la gent venia de tot arreu. Als qui vaig ajudar, a qui els vaig salvar els fills, van matar als meus. Avui dia ho lamenten, ho sé perquè m'ho han dit. És a partir d'aquí que hem de reconstruir una altra Àfrica. -Després del genocidi, quan va ser el primer cop que vas tornar a Ruanda? -Sis mesos més tard. Al febrer de 1995 vaig poder sortir d'allà, i al desembre d'aquell mateix any vaig tornar. Era una refugiada i no podia entrar, però vaig aconseguir una autorització. Sense l'Àfrica, estic morta. Els meus recursos estan al continent. He de tornar diverses vegades a l'any, únicament allà hi trobo la vida, i si no reconstruïm sobre la base d'aquesta, no hi ha res a fer. Per a mi, l'Àfrica ho és tot. Veig i comparteixo els sofriments de la dona africana. -Com vas saber on estaven enterrats els teus fills? -Després de la seva desaparició, vaig intentar esbrinar si encara tenia família. Vaig trobar la meva neboda, amb la seva tia i el seu cosí, en un camp de refugiats. Necessitava saber que encara quedava alguna cosa de la meva sang en vida. Me les vaig emportar amb mi i va ser la meva neboda, que havia estat amb els meus fills fins a la mort, qui em va explicar el que no vaig veure: com van ser assassinats els meus fills. Actualment és ella qui s'ocupa dels orfes que vam poder acollir després del genocidi. Això l'ajuda a recuperar-se, ja que és com si li hagués renovat la meva confiança. Temia que jo pensés que havia estat còmplice de l'assassinat. Abans de sortir de Ruanda, vaig tornar per parlar davant la tomba dels meus fills i assegurar-lis que faré tot el possible perquè es compleixi la justícia. He pogut reconstruir una petita casa en el meu terreny de Nyamirambo, ja que la meva va ser completament arrasada. No n'hi havia prou amb destruir els tutsis, sinó que necessitaven acabar amb tot el que els recordés a nosaltres. És la lògica del genocidi. -Saps qui van ser els assassins dels teus fills? Et veus amb ànims de parlar amb ells? Creus que és important que víctimes i botxins es retrobin per reconstituir els vincles socials? -Els assassins del meu marit i dels meus fills? Sí, van ser els veïns, els amics. Entre ells, un home a qui pràcticament vaig criar. Mai vaig imaginar que aquest noi podia fer mal, ja que sempre l'havia considerat com un fill. Avui en dia té por de trobar-me, ja que sap que el que va fer és irreparable. En escoltar els seus testimonis queda clar que no pots romandre igual després de matar a un ésser humà. He plorat al costat dels supervivents. També era necessari que veiés als assassins per entendre, per recuperar-me, per renovar el vincle social en aquest país destrossat. Vaig poder veure les seves ferides i crec que és inútil que els seus fills pateixin pel que van fer els seus pares. En base a això hem de reconstruir una Àfrica on la gent visqui com germans. El que és trist és que els africans que defensen aquesta postura són una minoria. Fins i tot si ho entenen, poden moure's per l'oportunisme i matar els seus germans. Sincerament: si no podem sobrepassar això, l'Àfrica no té solució. Si vaig sobreviure al 1994, quan una gran part de Ruanda m'odiava, quan van anunciar la meva mort a la ràdio, és per una missió concreta: sóc una d'aquestes abelles que reconstrueixen l'Àfrica. Potser m'equivoqui, però estic convençuda que puc aportar el meu granet de sorra, i assumeixo el meu llegat del genocidi. I no em refereixo únicament a Ruanda, doncs quan veig el que passa a la Costa d'Ivori, quan veig l'odi entre ruandesos al Congo, em dic que els africans no han comprès res i que és el nostre deure contribuir a que canviï la situació . És unint esforços que podem aconseguir-ho. -Has acollit a orfes del genocidi? -Sí, tinc a vint nens. Disset d'ells estan a Kigali, dels quals quatre ja han acabat els seus estudis, treballen i fan la seva vida d'adults. Quatre els he adoptat oficialment i estan amb mi a Bèlgica. Tres d'aquests són els orfes del meu germà petit, i de la quarta desconec qui eren els seus pares. La vaig portar amb mi per poder-la curar, ja que per un tall de matxet li falta un ull i no tenia mandíbula. He aconseguit que li col.loquin un ull de vidre i que recomponguin la seva cara. Psicològicament ho porta molt bé. Per als altres tretze, és dur, ja que no tinc molts recursos, però compartim el que tenim. Els meus nens han entès que no els nego res, i això és l'essencial. Tots els divendres, juguem i trobem un pretext per a oblidar-nos de les preocupacions. Tot el que guanyo el comparteixo amb ells. No tinc res, però ho tinc tot. No em vaig fer càrrec d'aquests nens per caritat, sinó perquè sense ells no hauria estat capaç de continuar vivint. Necessitava donar tot l'amor que sentia pels meus fills. Ni un de sol no està escolaritzat. M'ajuden a recuperar-me. El que els dono no té res a veure amb el que m'aporten. Em fan viure. Sóc incapaç de viure sense estimar, donar i compartir. M'ho han donat tot. És per això que quan em demanen què és el que poden donar, els contesto: "Doneu el que jo us dono, amb això en tinc prou". Donar no és fàcil, significa obrir la mà i el cor. -Quin sentit té la teva lluita? -L'únic que vull és que allà on el meu marit i els meus fills estiguin, sàpiguen que continuo vivint amb una missió. Lluito pels nens i les mares africanes. Les llàgrimes que em cauen cada dia haurien de ser suficients perquè cap altra africana plori. Els que hem sobreviscut ens neguem a acceptar que els nostres morts desapareguin. És per això que cal parlar-ne, fer-los viure. Seria trist deixar que també els arrenquessin de la nostra memòria. És aquest el paper de la memòria. Fer perviure el major temps possible les víctimes per protegir a les nostres generacions futures. I m'irriten els africans que no han entès res. Aquestes persones no van morir perquè sí. Em poden matar, però els meus actes i els meus llibres continuaran. Les noves generacions tindran referents. Intento abonar el terreny amb el qual es podrà continuar reconstruint. A la veritat no se la mata. No tinc por a morir, sinó a no dir tota la veritat i a no comportar-me amb dignitat davant els africans. La nostra associació existeix. Donem el que tenim, que no és gran cosa. Donem suport a les associacions de vídues i orfes de Ruanda. Tenim una exposició fotogràfica sobre el genocidi que circula pel món, especialment a Europa i per algunes parts d'Àfrica. Col.laborem amb tots aquells que volen donar suport a Àfrica i amb els quals compartim uns valors fonamentals. De vegades, escolto als europeus parlar d'Àfrica com si el continent estigués millor sense els africans. Malauradament, vist els problemes amb què s'enfronta Àfrica, moltes dones i noies somien venir a Europa sense conèixer res d'ella. El que m'entristeix és que nosaltres, els africans que vivim a Europa, no diem tota la veritat sobre Europa i, en aquest sentit, tenim una gran responsabilitat. Fins a cert punt sacrifiquem la nostra dignitat per a quedar-nos. Però no puc sacrificar la meva.
<< índex (tornar) .