___________________________________________________
Costa d'Ivori, l'Irak de França?
Per Jozé Bape (2005)
____________________________________
Mentre
que per aquí tots segueixen ocupats en denunciar com n'és
de dolent el senyor Bush i l'imperialisme americà, França
continua fent de les seves a l'Àfrica. Alguns veuran que aquesta
és una comparació exagerada, però caldria preguntar-nos
si no reaccionem amb un racisme inconscient: el que els hi passi als
negres no és tan important. Els problemes de l'Àfrica
es presenten eterns y de difícil solució, però
en realitat molts d'ells són més senzills del que sembla
- igual de senzills d'explicar i entendre que la guerra per el petroli
a Irak -. A l'Àfrica també hi ha Ucraïnes amb les
seves revolucions que donen suport als oponents de règims dictatorials,
a l'Àfrica també hi ha països del primer món
que envaeixen i aniquilen països per raons "humanitàries",
a l'Àfrica també hi ha ciutats de milions de persones
i països que, si els deixessin, serien igual de rics i pròspers
que els del primer món. La diferència és que en
la gran majoria de països africans el sistema colonial que els
va arrasar durant més de mig segle - alguns més de cent
anys - continua existint.
Com ens explica François-Xavier Verschave - president de l'associació
Survie i autor de molts llibres sobre aquest tema, com La Françafrique
(1998) o Noir Silence (2001) - quan França, en els 60 del general
De Gaulle, va haver d'acceptar les independències de les seves
colònies africanes, va engegar un sistema il·legal i secret
de confiscació d'aquelles independències, amb un dispositiu
politico-econòmic-militar amb l'espoli dels recursos estratègics
-petroli, urani-; econòmics -cacau, fusta...-; fraus financers
-amb el desviament de més del 90% de les "ajudes al desenvolupament"
per part dels successius governs (Mitterrand, Chirac...)-; imposició
i suport de dictadures "amigues de França" -amb la
corresponent aniquilació de tots els líders polítics
de l'oposició i que suposaven una alternativa i una esperança-;
manipulacions secretes -amb les xarxes de la ultradreta i del partit
de Le Pen entre els mercenaris i les guàrdies presidencials i
las lògies francmaçòniques a la que estan afiliats
des de tots els dictadors africans fins a directius de importantíssims
mitjans de comunicació francesos-; instrumentalització
de l'etnisme -el genocidi de Ruanda es considera el pitjor crim de França
al segle XX-; foment de guerres civils proveint d'armes als dos bàndols
-debilitar així el país ric en matèries primeres
com per exemple Angola-, etc.
Costa d'Ivori.
La
Costa d'Ivori va sortir suficientment a les notícies d'aquesta
tardor per que no s'entengués res del que allà està
passant. Si hagués sortit menys, s'ignoraria completament el
conflicte, però havent sortit una mica el problema és
encara més greu: no s'entén. I si no s'entén es
perpetua la idea de la "impossible solució", la estesa
crisi africana - l'afropessimisme- i l'eterna condemna "divina"
a la que sembla estar condemnat tot un continent, milions de persones.
Les catàstrofes "humanitàries" són problemes
polítics que poc solucionarem si ens rentem la conciència
enviant diners a les ONG de torn... Abans d'anar a buscar l'acció
més fàcil - que paradoxalment tot ho complica encara més-
hem d'escoltar. L'Àfrica necessita ser tractada de igual a igual,
ser escoltada i respectada. Hem de ser conscients que el menyspreu a
una part de la humanitat segueix imperant en la majoria dels nostres
actes. Deixem a un costat la hipocresia. Quan el president Chirac va
declarar: "l'Àfrica no està preparada per a la democràcia",
probablement la majoria de polític europeus hi van estar d'acord
i, amb ells, els seus electors.
Simplificar qualsevol esdeveniment polític tampoc ajuda a aclarir
els fets, però, continuant amb l'exemple de l'Irak, no perquè
sapiguem que la realitat de aquella guerra es embolicada pel que fa
a tots els seus implicats, no deixa de ser comprensible i condemnable.
L'exèrcit francès, que continua dirigit pels principis
colonials de posar per davant els "interessos de França"
als drets dels "indígenes", té desplegats milers
d'homes i bases militars per tot el continent, mantenint, per exemple,
les dictadures del Gabón, Djibouti i el Txad. A Costa d'Ivori,
una de les seves últimes accions va ser la de disparar contra
la massa de manifestants desarmats que protestaven per la presència
de l'exèrcit francès i el suport d'aquestes a les tropes
d'oposició al president Gbagbo. El resultat, amagat per la premsa
francesa, és el de desenes de morts i centenars de ferits.
Imaginem-nos dos situacions: que l'Argentina envaís militarment
Itàlia perquè creu que Berlusconi és un corrupte.
I una altra: que Veneçuela enviés tropes a Espanya per
a defensar als veneçolans de les agressions per part d'un grup
de policies amb uniforme de skinhead. Aquestes dues reaccions, que considerem
surrealistes i desproporcionades, són el pa de cada dia a molts
països africans, entre ells la Costa d'Ivori.
L'actualitat d'aquest país, com el de qualsevol altre, no s'entén
sense la seva història, especialment la més recent. Per
a resumir-la direm que va haver de suportar, des de la seva "independència",
una dictadura que després es convertí en democratura -
al instaurar-se el partit únic - amb el govern feixista de Houphouët-Boigny,
un "amic" de França i un "model" per a tota
la francofonia. Gràcies al repartiment entre ell i els seus amics
francesos dels beneficis de les matèries primeres de la Costa
d'Ivori (cacau, cafè, oli de palma...) i els desviaments del
diner de l'estat francès per "ajudes al desenvolupament"
que es repartien entre tots els responsables -va arribar a afirmar que
tot ciutadà responsable també posaria els diner a comtes
de Suïssa-, va acumular una de les fortunes més grans al
sud del Sàhara. A canvi, també, va ajudar militarment
a França en la guerra bruta per la aniquilació del líders
que els hi feien front, com l'assassinat al 1987 del president carismàtic
de Burkina Fasso Thomas sankara, la gran esperança africana.
Les seves tropes, juntament amb les franceses, les trobem en conflictes
contra països anglòfons (Nigeria, Liberia, Sierra Leone...).
Quan Houphouët-Boigny mor al 1993, deixa un país arruïnat,
impossible de curar les ferides en una setmana. Però que morís
no vol dir que França desapareixi de la zona. Tot el contrari.
Avui en dia les principals companyies franceses administren les comunicacions,
els transports i altres serveis del país. Quan aquests dies veiem
a ciutadans francesos abandonar el territori per por, algunes xifres
van sortir a la llum, com per exemple que hi ha més francesos
a Abidjan, la capital econòmica, que de la Costa d'Ivori a París.
La sensació ens diu el contrari: és l'Àfrica la
que ve, la que "ens envaeix". Uns són immigrants, els
altres expatriats...
El successor del dictador va ser Konan-Bédié, que va incrementar
encara més la corrupció i l'espoli a mans de les xarxes
franco-africanes. Però encara va fer una cosa pitjor que podria
convertir ara a la Costa d'Ivori en la nova Ruanda: per poder eliminar
al seu principal adversari polític, Alassane Ouattara, va promoure
el concepte racista de ivoritat, que excloïa a Ouattara d'aquesta
identitat nacional -ja que aquest provenia del nord musulmà del
país, el que posa de manifest el fet perillós, fràgil
i arbitrari de les fronteres traçades per la colonització-.
Poc després, a mitjans dels 90, França va començar
un període de cohabitació en el govern (amb un president
de dretes, Chirac, i un primer ministre de esquerres, Jospin). Encara
que a la història amagada i il·legal de la política
francesa a l'Àfrica, coneguda com la "Françafrique",
tant les esquerres com les dretes han estat molt implicats - per exemple
el genocidi de Ruanda va començar amb Mitterrand-, no serà
fins el 2002, quan la dreta s'imposa, que el govern francès es
converteix en la màfia tancada i il·legal que és
ara. Val la pena fer aquesta aclaració perquè, com podem
veure, si les eleccions americanes afecten a tot el planeta, les eleccions
a França també surten criminalment i de manera molt directa
de les fronteres de l'hexàgon.
Des de la fi dels noranta, la política francesa a la Costa d'Ivori
és més complexa, jugant a ser els bombers d'un foc que
ells mateixos van encendre. Mentre s'exten la idea d'ètnia i
l'exclusió d'una part del territori, el nou president Gbagbo
(que va arribar al poder al 2000 amb de les eleccions que van haver-hi
després d'un cop d'estat) no acaba de caure simpàtic a
les xarxes françafricanes de Chirac, que decideix donar suport
als "rebels" del nord i de l'oest. Gbagbo no és cap
heroi, tot el contrari, però el problema principal és
que França no pot continuar fent i desfent a l'Àfrica.
Quan van començar els conflictes del 2002 entre les dues parts,
França va aconseguir un acord: els acords de Marcussis (avalats
per la ONU que va enviar forces internacionals però amb les tropes
franceses, en augment després de la "operació Licorne"
[veure foto], conservant un estatut a part). Una altra vegada el bomber
que va ser piròman... Aquests acords van permetre d'evitar un
bany de sang, però van partir el país en dos y va suposar
que la treva fos molt menys sòlida del que pretenia França:
enlloc d'aprofitar la situació per a pacificar i resoldre -juntament
amb les forces internacionals de l'ONU- el que era una guerra civil
en pausa, va continuar com si res amb els seus negocis ocults, inclinant-se
ara per Gbagbo, ara pels rebels. Però això no pot funcionar
mai i acaba per explotar...
Amb un nou any que comença, les situacions que generen aquestes
pràctiques il·legals no portaran més que sang.
És inevitable. Des de les veus més optimistes de la militància
africana s'espera, i de moment sembla que així és, que
els africans denunciïn cada vegada més aquestes pràctiques
i en siguin ben conscients, forçant així que aquests últims
esdeveniment a la Costa d'Ivori siguin l'inici d'un canvi en la història
neocolonial. Per part dels francesos, hi ha associacions -com Survie-,
que s'estan mobilitzant des de fa anys i denunciant aquestes activitats
secretes. Per començar se li exigeix al govern francès,
sense més excuses ni retards, la retirada de les tropes de la
Costa d'Ivori i l'obertura d'una comissió parlamentària
sobre les recents actuacions a Abidjan contra civils. L'Àfrica
ja no pot més.
_______________________________
Per
a seguir l'actualitat (en francès): http://www.afrikara.com
i http://www.survie-france.org
En espanyol oozebap editarà al 2005 el llibre Neocolonialismo
francés en África, una historia criminal que continúa,
amb col.laboracions de François-Xavier Verschave i Odile Tobner
(en preparació).
______________________________________________
oozebap . 2005 .
index